Ves al contingut principal

[-224] El gudari Girauta (#dependentisme)

Aigüestortes
Diari de Setge del 29 de març de 1714 (dia 248).

Digueu-me faltón i mala persona, però el primer que em va venir al cap, la primera neurona que se'm va activar en sentir fa uns dies els arguments de Juan Carlos Girauta contra la presidenta de l'Assemblea, la Carme Forcadell, portava el distintiu d'una serp i es deia Euskadi Ta Askatasuna. Naturalment, no estic insinuant ni de broma que el número dos de Ciudadanos a les europees tingui res a veure amb ETA. I ara. El que dic és que, en aquest cas, embogit per la impotència del qui se sap per darrera al marcador en un partit que va arribant al seu final, utilitza unes formes expressives, un recurs dialèctic certament calcat. Responsabilitzar els altres a l'avançada de la violència que puguin exercir els teus és una manera de parlar que sembla extreta directament de Zutabe, el butlletí intern de l'organització terrorista. El mecanisme és el següent, diguem-ne, de manual i consisteix a establir en primer lloc, clarament, amb tota l'escenificació possible, la consigna que s'és víctima d'una suposada agressió.

Només cal sentir les expressions dels màxims dirigents del nou buc insígnia del nacionalisme espanyol a Catalunya denunciant la censura de la qual són objecte; un fet que, per cert, normalment es produeix des dels mitjans que suposadament els censuren i als quals sovint no tenim accés els qui pensem diferent d'ells (i, tot sigui dit, segons les enquestes, com la majoria del país). Una vegada establerta aquesta visió falsa de la realitat es prepara la justificació de la violència dels propis, tot atribuint-ne als altres una suposada voluntat d'exercir la coacció, encara que per fer-ho, valgui la redundància, calgui violentar la realitat tot el que sigui necessari. D'aquí la nova insistència a parlar de colpisme per referir-se a l'ANC. Demano, simplement, al gudari Girauta que abandoni d'una vegada per totes la intoxicació permanent i lliuri les armes de la mentida sistemàtica. Això sí, tinc dubtes sobre la conveniència o no d'aplicar la llei antiterrorista al seu braç mediàtic, el Grup Godó.

Comentaris

  1. Això sí que és perdre el temps!
    Demanar-los que siguin raonats i fins i tot intel·ligents als C's, als PP's i fins i tot als PSOE's és perdre el temps. Precisament, actuen així per provocar, no pas perquè n'estiguin convençuts. I, si no, mirem el millor atleta olímpic de tots els temps dels salts de criteri, en Millo. El salt més vertiginós que mai hagi fet ningú. I segueix amb tan la cara tan impecable. Jo diria que sembla un Millet més. Aquest Girauta el veig igual que els que us he citat. Tots aquests partits no tenen pas gaire més recorregut que el de fer la punyeta per poder-ne gaudir del seu ressentiment d'haver nascut malament.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…