Ves al contingut principal

[-225] Bestiari del procés (8): P. Navarro, X. Sala i Martín, J. I. Wert

Hospital de Santa Magdalena (Montblanc)










Diari de Setge del 28 de març de 1714 (dia 247).

Navarro, Pere (primer secretari del PSc).
Estafa federal.
El cap de setmana passat es confirmava el fet que Javi López (el guanyador de les primàries súper transparents de les que mai es va poder saber el resultat per agrupacions locals), finalment, ocuparà un meritoríssim sisè lloc a les llistes socialistes espanyoles. Darrera la candidata dels companys bascos que, com tothom sap, aporten molts més vots. Gran pes de la teva aposta, Pere. Tot un reconeixement d’en Rubalcaba. Excel·lent negoci. A més, la segona candidata dels catalans anirà a les llistes en la posició número quinze. Així que, si les enquestes no empitjoren, el segon diputat pot anar de pèls. CiU i ERC, cadascun d’ells, podrien assolir el doble de representants que el PSc al Parlament europeu. Gran negoci, Pere. Tu sí que en saps. Com no hem de confiar en tu per solucionar el plet entre Catalunya i Espanya?

Sala i Martín, Xavier (professor d’economia a la Columbia University).
Progres conservadors.
A través dels mitjans o presencialment arreu del país, continua amb la seva master class sobre la necessitat d’un estat propi. Després de cantar les quaranta al mateix Durao Barroso, ara destrossa amb enorme eficiència un dels arguments preferits del dependentisme, de Loquillo a Javier Cercas: la crítica a la nostra aspiració de plena sobirania com a una suposada aventura incerta. Aquest recurs (camuflat) per falcar l’statuo quo (curiós en qui es presenta com a estendard del progressisme), que ignora amb voluntat d’engany els costos de mantenir la dependència, em porta directament el pensament a un altre moment històric de ruptura possible: el 1975, quan la construcció d’una democràcia era també per a alguns només un camí ple d’incerteses. Perquè, certament, els canvis només son aventures si es contemplen ben enfonsats des del sofà de la complaença, sigui amb el franquisme, sigui amb la dependència.

Wert, José Ignacio (ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esport).
Ministre de supremacisme.
La piconadora recentralitzadora del nacionalisme espanyol continua la seva feina inalterable. La política lingüística a Catalunya (també) ja es decideix a Madrid. Aquesta setmana hem vist com el ministre manté la voluntat d’aplicar la nova Llei d’Educació el curs vinent. El començarem, tal i com ha fet la consellera Rigau en no assistir a la reunió, amb insubmissió. Més samarretes verdes. El supremacisme castellà pren en aquest àmbit la seva expressió més salvatge: un nen de llengua materna espanyola val per vint-i-quatre nens catalanoparlants i als centenars de milers de valencians que exigeixen l’escolarització en la seva no se’ls reconeix exactament el mateix dret. Cal suposar que tot plegat acabarà amb un fort rebés als tribunals europeus. Perquè és difícil consagrar legalment la diferència entre la metròpoli i les colònies d’una manera més bèstia.

Comentaris

  1. Què dir, no, d'en Navarro que no estigui ja dit? D'aquí la gran escampadissa de líders socialistes. Com a mínim li hauria de fer vergonya.
    Esclar, a continuació hi poses en Xavier Sala i Martin. L'antítesi de l'anterior. Si en Xavier és el llamp -portador d'energia-, el primer és el tro -portador de molt soroll per no res-.
    En tercer lloc poses en Wert, un forat a la intel·ligència. No caldria ser cap llumenera per superar-lo. Pitjor que el primer perquè aquest té el poder i el fa servir. Per cert, sembla que la amiga Rigau s'ha vist obligada a comminar els directors de col·legis a que acatin la normativa Wert si no volen caure en problemes franquistes del Wert. Em temo que és el "Salvi's qui pugui".

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…