Ves al contingut principal

[-226] Aclarir a què estem jugant (#procés)

Diari de Setge del 27 de març de 1714 (dia 246).

Palau dels Reis de Mallorca (Perpinyà)










No sé, potser el país que ostenta el record mundial de cops d'estat al llarg de la història contemporània sí que ens pot donar lliçons al respecte. Potser sí. Però a mi, naturalment, no m'ho sembla. Anem a pams, el 23 de gener de 2013 el Parlament de Catalunya va aprovar amb una sòlida majoria (de 85 a 41) la Declaració de Sobirania. Se suposa que, per aquesta via, els nostres representants van establir que tindran, tindrem, la darrera paraula a partir d'ara i que, arribat el moment en el qual haguem exhaurit totes les altres vies i expressada la voluntat del poble, procedirem a exercir-la en plenitud. Atesa la marxa del procés ha arribat el moment de considerar seriosament, si més no, d'estudiar i sobretot de preveure, la possibilitat que el govern espanyol dissolgui les institucions de Catalunya: ens hauríem de quedar de braços plegats, davant d'una actuació, aquesta sí, colpista? Naturalment, no. I com que fa mesos que vaig reclamar que ens poséssim a feina, he de dir que estic absolutament a favor de tot el contingut, de la a la z, de la famosa ponència de l'Assemblea.

De tot plegat, del debat suscitat fa alguns dies, més enllà de la fúria de l'espanyolisme a través dels seus grans mitjans de tot l'espectre ideològic i dels seus principals portaveus a Catalunya, el que més m'ha sorprès ha estat la reacció d'alguns sobiranistes. Començant per gent tan entenimentada com la Patrícia Gabancho o en Joan B. Culla. Preveure tots els escenaris possibles i prevenir la desorientació dels sobiranistes és titllat d'infantilisme? Flipant. És exactament el que cal. Avisar tothom que Espanya pot fer qualsevol cosa, perquè, és evident que el seu nivell democràtic està, simplement, per terra. I que si ho fa hem d'estar preparats per sortir al carrer i defensar els nostres drets. Cal explicar a tothom a què ens enfrontem. Podrem discutir si un document d'aquest tipus encara sense aprovar és el més idoni per fer-ne debat. Però el que em sembla claríssim és que cal parlar d'aquests escenaris. I cal que fins al darrer sobiranista tingui clar que davant la liquidació per la força de les institucions de la nostra sobirania, caldrà començar a construir una nova legalitat des del carrer. Dir-li a això colpisme és simplement patètic: se'n diu independència, aquí i arreu del món.

Comentaris

  1. Totalment d'acord, ens hem de preparar

    ResponElimina
  2. Totes les independències en el darrer moment s'han guanyat amb suor i llàgrimes. Millor que sigui a l'estil britànic, però si no és possible, tampoc és qüestió de claudicar. Ells van embolicant la troca, a veure quan ens desanimem. O, provocant que hi hagi soroll al carrer i -segons ells- legitimar una entrada al Parlament en pla franquista. Davant d'això, hem d'estar preparats, com diu molt bé en Granollacs. Qui diu Parlament, pot ser la clausura de l'ANC, etc. Per imaginació no en faltarà...

    ResponElimina
  3. Els plans B, tenint en compte els espanyols, són imprescindibles.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…