Ves al contingut principal

[-226] Aclarir a què estem jugant (#procés)

Diari de Setge del 27 de març de 1714 (dia 246).

Palau dels Reis de Mallorca (Perpinyà)










No sé, potser el país que ostenta el record mundial de cops d'estat al llarg de la història contemporània sí que ens pot donar lliçons al respecte. Potser sí. Però a mi, naturalment, no m'ho sembla. Anem a pams, el 23 de gener de 2013 el Parlament de Catalunya va aprovar amb una sòlida majoria (de 85 a 41) la Declaració de Sobirania. Se suposa que, per aquesta via, els nostres representants van establir que tindran, tindrem, la darrera paraula a partir d'ara i que, arribat el moment en el qual haguem exhaurit totes les altres vies i expressada la voluntat del poble, procedirem a exercir-la en plenitud. Atesa la marxa del procés ha arribat el moment de considerar seriosament, si més no, d'estudiar i sobretot de preveure, la possibilitat que el govern espanyol dissolgui les institucions de Catalunya: ens hauríem de quedar de braços plegats, davant d'una actuació, aquesta sí, colpista? Naturalment, no. I com que fa mesos que vaig reclamar que ens poséssim a feina, he de dir que estic absolutament a favor de tot el contingut, de la a la z, de la famosa ponència de l'Assemblea.

De tot plegat, del debat suscitat fa alguns dies, més enllà de la fúria de l'espanyolisme a través dels seus grans mitjans de tot l'espectre ideològic i dels seus principals portaveus a Catalunya, el que més m'ha sorprès ha estat la reacció d'alguns sobiranistes. Començant per gent tan entenimentada com la Patrícia Gabancho o en Joan B. Culla. Preveure tots els escenaris possibles i prevenir la desorientació dels sobiranistes és titllat d'infantilisme? Flipant. És exactament el que cal. Avisar tothom que Espanya pot fer qualsevol cosa, perquè, és evident que el seu nivell democràtic està, simplement, per terra. I que si ho fa hem d'estar preparats per sortir al carrer i defensar els nostres drets. Cal explicar a tothom a què ens enfrontem. Podrem discutir si un document d'aquest tipus encara sense aprovar és el més idoni per fer-ne debat. Però el que em sembla claríssim és que cal parlar d'aquests escenaris. I cal que fins al darrer sobiranista tingui clar que davant la liquidació per la força de les institucions de la nostra sobirania, caldrà començar a construir una nova legalitat des del carrer. Dir-li a això colpisme és simplement patètic: se'n diu independència, aquí i arreu del món.

Comentaris

  1. Totalment d'acord, ens hem de preparar

    ResponElimina
  2. Totes les independències en el darrer moment s'han guanyat amb suor i llàgrimes. Millor que sigui a l'estil britànic, però si no és possible, tampoc és qüestió de claudicar. Ells van embolicant la troca, a veure quan ens desanimem. O, provocant que hi hagi soroll al carrer i -segons ells- legitimar una entrada al Parlament en pla franquista. Davant d'això, hem d'estar preparats, com diu molt bé en Granollacs. Qui diu Parlament, pot ser la clausura de l'ANC, etc. Per imaginació no en faltarà...

    ResponElimina
  3. Els plans B, tenint en compte els espanyols, són imprescindibles.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…