Ves al contingut principal

[-228] Bestiari del procés (6): J. A. Duran i Lleida, C. Forcadell, E. García

Museu Blau (Barcelona)
Diari de Setge del 25 de març de 1714 (dia 244).

Duran i Lleida, Josep Antoni (president d’Unió Democràtica de Catalunya).
Atrapat al planeta Palace.
Gràcies a un nou massatge televisiu en prime time hem sabut que continua atrapat, més atrapat encara. En la contradicció insalvable que li suposa no voler alinear-se ni amb la llibertat plena, ni amb l’Espanya més desacreditada i més regressiva que es recorda des de la mort del dictador. Segons el nou Antich, segueix entestat en la tercera via, viu al planeta Palace. En va deixar constància dilluns al programa d’en Cuní. Poc a poc, el líder d’Unió va fent passes per reconèixer la seva imminent ensulsiada. El cas Sedó ha estat la derrota més punyent. No fa gaire, va admetre que, quan arribi l’hora decisiva del procés, acabarà fent allò que decideixi la majoria del seu partit. Majoria que tots tenim prou clar, a hores d’ara, què és el que vol. Entretant, la seva humiliació constant a Madrid també ens aplana el camí.

Forcadell, Carme (presidenta de l’ANC).
Mines contra el gran cuirassat.
Som a la fase decisiva i l’estratègia del tot és culpa d’un Mas embogit comença a fer figa. El nou objectiu, s’ha fet prou palès al llarg de la setmana, és l’Assemblea, presidida amb mà coratjosa per la Forcadell. Des de l’Abc a Ciudadanos, passant pels “amics” d’El País, tots a una, s’hi han abraonat sobre el buc insígnia del sobiranisme cívic, al mateix temps que el suport a la independència assolia a les enquestes la frontera del 60% de suport sobre el total del cens (amigues i amics, una barbaritat). La barroeria dels atacs (colpistes, Mare de Déu!), però, ha servit sobretot per a promocionar la campanya Signa un vot, que viurà a aquest cap de setmana un nou impuls als carrers, per a donar l’última empenta a milers de catalans mandrosos (com un servidor) a associar-s’hi i, en definitiva, per demostrar que són tan sapastres que serem independents encara que no vulguem.

García, Esperanza (advocada i militant del PP).
Preparant el mecanisme.
Enmig de l’atac per terra, mar i aire contra l’ANC, ha passat prou desapercebut l’argumentari expressat per un dels valors a l’alça del Partido Popular a Catalunya. Atenció, pareu màquines! Escolteu la lògica jurídica de l’excandidata de Ciudadanos a Barcelona: el foment o la col·laboració amb la comissió d’un il·lícit penal pot ser considerat motiu d’il·legalització d’una associació. Pa-pam. Activada aquesta interpretació de la legislació vigent, ja no només no es podrà parlar de tot, és a dir, negociar els mecanismes per construir una República catalana si així ho vol una majoria dels catalans, sinó que fins i tot defensar-ho podrà ser motiu de prohibició. Sí, amics i amigues, vivim en una democràcia modèlica.

Comentaris

  1. SRA.GARCIA,JO A VOSTE ME L'IMAGINAVA MES INTELIGENT..... PERO "QUE NO DECAIGA" OI?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…