Ves al contingut principal

[-229] Les dues grans dades amagades del darrer CEO (#enquestes)

Diari de Setge del 24 de març de 1714 (dia 243).

Sabadell
Potser que em repeteixo massa, però convé insistir una vegada més en la que considero les idees clau del darrer estudi Òmnibus del CEO, que portava, entre altres respostes, aquella segons la qual un 59,7% dels catalans (sobre el conjunt del cens), són partidaris que el nostre país esdevingui un nou Estat d'Europa. La majoria dels opinadors han insistit en la importància d'aquesta dada i en la tendència sostinguda al creixement (que continua) del nombre d'independentistes. Totes les campanyes de la por, els insults i el descrèdit al país sencer, a persones i institucions que ens llancen tenen un efecte contraproduent. Tothom ha destacat també (perquè és molt i molt important) el fet que fins a un 87% dels enquestats afirmin estar disposats a acceptar el resultat que es derivi de la Consulta del 9 de novembre: ras i curt, vol dir que més enllà de la lògica divisió de parers existent a qualsevol societat democràtica madura, no hi ha pràcticament a Catalunya (tret de sectors marginals de molt baixa formació) cap mena de fractura social, tal i com predica incansablement (i falsament) el dependentisme.

Però, al meu parer, la solidesa del procés es fonamenta també amb extraordinari vigor en altres dues dades: la primera la infereixo jo mateix de les dades de l'estudi; la segona, a twitter a través de les sempre interessants piulades del politòleg Sergi Castañé. Els partidaris que Catalunya esdevingui un nou Estat d'Europa entre els qui tenen estudis universitaris s'eleva fins el 67,7%, una xifra autènticament estratosfèrica. Això vol dir que aquells qui tenen més possibilitats de marcar tendència, de construir el mainstream, de delimitar el corrent central del país, tenen claríssim quin és l'objectiu de futur a assolir. És una dada importantíssima. També ho és una altra: fins al 32%, fregant un terç, dels qui es consideren tan espanyols com catalans són alhora partidaris que Catalunya esdevingui un nou Estat d'Europa. És un indicador clar del fet que, a diferència del nacionalisme essencialista espanyol, a la Catalunya d'indentitats plurals se sap distingir perfectament entre la pròpia identitat (individual i intransferible) i les dependències polítiques que es considera preferible establir, la manera concreta com hom desitja ésser governat com a ciutadà resident al nostre país. Tot plegat, notícies molt potents per a l'optimisme.

Comentaris

  1. Trobo molt i molt interessant això que ens apuntes avui referent a que els qui són tan espanyols com catalans alhora (per a mi, difícil de mastegar, però que ha de ser ser així i ho accepto) diguin alhora que entenen i accepten que Catalunya esdevingui un nou estat independent. Trobo que és la consumació d'una intel·ligència experimentada i, per tant oberta, que a Espanya se'ls escapa. El fet de tenir un llenguatge monolingüe i -ho sento, però és així també- molt pobre amb vocalització, els precipita a una reducció de mires polítiques i altres coses. La multiplicitat de mires produeix aquest resultat de millora de les percepcions. És obvi!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…