[-229] Les dues grans dades amagades del darrer CEO (#enquestes)

Diari de Setge del 24 de març de 1714 (dia 243).

Sabadell
Potser que em repeteixo massa, però convé insistir una vegada més en la que considero les idees clau del darrer estudi Òmnibus del CEO, que portava, entre altres respostes, aquella segons la qual un 59,7% dels catalans (sobre el conjunt del cens), són partidaris que el nostre país esdevingui un nou Estat d'Europa. La majoria dels opinadors han insistit en la importància d'aquesta dada i en la tendència sostinguda al creixement (que continua) del nombre d'independentistes. Totes les campanyes de la por, els insults i el descrèdit al país sencer, a persones i institucions que ens llancen tenen un efecte contraproduent. Tothom ha destacat també (perquè és molt i molt important) el fet que fins a un 87% dels enquestats afirmin estar disposats a acceptar el resultat que es derivi de la Consulta del 9 de novembre: ras i curt, vol dir que més enllà de la lògica divisió de parers existent a qualsevol societat democràtica madura, no hi ha pràcticament a Catalunya (tret de sectors marginals de molt baixa formació) cap mena de fractura social, tal i com predica incansablement (i falsament) el dependentisme.

Però, al meu parer, la solidesa del procés es fonamenta també amb extraordinari vigor en altres dues dades: la primera la infereixo jo mateix de les dades de l'estudi; la segona, a twitter a través de les sempre interessants piulades del politòleg Sergi Castañé. Els partidaris que Catalunya esdevingui un nou Estat d'Europa entre els qui tenen estudis universitaris s'eleva fins el 67,7%, una xifra autènticament estratosfèrica. Això vol dir que aquells qui tenen més possibilitats de marcar tendència, de construir el mainstream, de delimitar el corrent central del país, tenen claríssim quin és l'objectiu de futur a assolir. És una dada importantíssima. També ho és una altra: fins al 32%, fregant un terç, dels qui es consideren tan espanyols com catalans són alhora partidaris que Catalunya esdevingui un nou Estat d'Europa. És un indicador clar del fet que, a diferència del nacionalisme essencialista espanyol, a la Catalunya d'indentitats plurals se sap distingir perfectament entre la pròpia identitat (individual i intransferible) i les dependències polítiques que es considera preferible establir, la manera concreta com hom desitja ésser governat com a ciutadà resident al nostre país. Tot plegat, notícies molt potents per a l'optimisme.

Comentaris

  1. Trobo molt i molt interessant això que ens apuntes avui referent a que els qui són tan espanyols com catalans alhora (per a mi, difícil de mastegar, però que ha de ser ser així i ho accepto) diguin alhora que entenen i accepten que Catalunya esdevingui un nou estat independent. Trobo que és la consumació d'una intel·ligència experimentada i, per tant oberta, que a Espanya se'ls escapa. El fet de tenir un llenguatge monolingüe i -ho sento, però és així també- molt pobre amb vocalització, els precipita a una reducció de mires polítiques i altres coses. La multiplicitat de mires produeix aquest resultat de millora de les percepcions. És obvi!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas