Ves al contingut principal

[-229] Les dues grans dades amagades del darrer CEO (#enquestes)

Diari de Setge del 24 de març de 1714 (dia 243).

Sabadell
Potser que em repeteixo massa, però convé insistir una vegada més en la que considero les idees clau del darrer estudi Òmnibus del CEO, que portava, entre altres respostes, aquella segons la qual un 59,7% dels catalans (sobre el conjunt del cens), són partidaris que el nostre país esdevingui un nou Estat d'Europa. La majoria dels opinadors han insistit en la importància d'aquesta dada i en la tendència sostinguda al creixement (que continua) del nombre d'independentistes. Totes les campanyes de la por, els insults i el descrèdit al país sencer, a persones i institucions que ens llancen tenen un efecte contraproduent. Tothom ha destacat també (perquè és molt i molt important) el fet que fins a un 87% dels enquestats afirmin estar disposats a acceptar el resultat que es derivi de la Consulta del 9 de novembre: ras i curt, vol dir que més enllà de la lògica divisió de parers existent a qualsevol societat democràtica madura, no hi ha pràcticament a Catalunya (tret de sectors marginals de molt baixa formació) cap mena de fractura social, tal i com predica incansablement (i falsament) el dependentisme.

Però, al meu parer, la solidesa del procés es fonamenta també amb extraordinari vigor en altres dues dades: la primera la infereixo jo mateix de les dades de l'estudi; la segona, a twitter a través de les sempre interessants piulades del politòleg Sergi Castañé. Els partidaris que Catalunya esdevingui un nou Estat d'Europa entre els qui tenen estudis universitaris s'eleva fins el 67,7%, una xifra autènticament estratosfèrica. Això vol dir que aquells qui tenen més possibilitats de marcar tendència, de construir el mainstream, de delimitar el corrent central del país, tenen claríssim quin és l'objectiu de futur a assolir. És una dada importantíssima. També ho és una altra: fins al 32%, fregant un terç, dels qui es consideren tan espanyols com catalans són alhora partidaris que Catalunya esdevingui un nou Estat d'Europa. És un indicador clar del fet que, a diferència del nacionalisme essencialista espanyol, a la Catalunya d'indentitats plurals se sap distingir perfectament entre la pròpia identitat (individual i intransferible) i les dependències polítiques que es considera preferible establir, la manera concreta com hom desitja ésser governat com a ciutadà resident al nostre país. Tot plegat, notícies molt potents per a l'optimisme.

Comentaris

  1. Trobo molt i molt interessant això que ens apuntes avui referent a que els qui són tan espanyols com catalans alhora (per a mi, difícil de mastegar, però que ha de ser ser així i ho accepto) diguin alhora que entenen i accepten que Catalunya esdevingui un nou estat independent. Trobo que és la consumació d'una intel·ligència experimentada i, per tant oberta, que a Espanya se'ls escapa. El fet de tenir un llenguatge monolingüe i -ho sento, però és així també- molt pobre amb vocalització, els precipita a una reducció de mires polítiques i altres coses. La multiplicitat de mires produeix aquest resultat de millora de les percepcions. És obvi!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…