Ves al contingut principal

[-231] Prendre Déu com a hostatge de l'espanyolisme (#nonacionalisme)

Diari de Setge del 22 de març de 1714 (dia 241).

Sant Climent de Taüll
Parlem clar. La Conferència Episcopal Espanyola ha emprés de fa anys una via profundament injusta cap a la consagració de la unitat d'Espanya, literalment, com un bé moral. És una identificació descarada entre organització política i fe religiosa que no es feia de manera tan intensa des de la mort de Francisco Franco. Diuen que alguns bisbes catalans han manifestat en privat, dins els debats de la Conferència Episcopal Espanyola, la seva oposició frontal a aquesta deriva. Francament, ho han portat amb una discreció extraordinària. Ni un sol desmarcament públic. Diuen que també han fet avinents les seves protestes pels continguts, radicalment anti-catalans, de mitjans amb participació oficial de l'Església Catòlica, com ara 13TV. Si és que és així, francament, han demostrat una capacitat d'influència tendent a zero. Aquests dies, en abandonar la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola el cardenal Rouco Varela ha volgut reblar el clau. Sembla que abandona la primera fila i el seu comiat ha estat sonat.

Afortunadament, el seu intent d'aconseguir un posicionament del Vaticà en contra de la Consulta de 9 de novembre s'ha tancat amb un estrepitós fracàs. Aquest papa sembla un home de caritat i moral més elevades. Perquè només des del fonamentalisme més tronat es pot fer veure que l’organització de les comunitats polítiques humanes és fruit del designi diví. Titllar d’immorals o d’insolidaris els qui defensen una forma alternativa a l'statu quo actual de nacions és, això sí, una greu immoralitat. Només algú que no hi creu gaire pot segrestar Déu per utilitzar-lo tan descaradament en profit de les seves opinions polítiques. Repeteixo, fer de la unitat d’Espanya un bé moral és profundament herètic. I obligar els catòlics catalans, després d’insultar-los, a triar entre fe i país, lamentablement pervers. Afortunadament, sempre ens quedarà Montserrat.

Comentaris

  1. Molt bona aquesta del final!: "Afortunadament sempre ens quedarà Montserrat".
    El fet d'entrar amb aquestes disquisicions entre l'esperit i la política, em fa bastant neguit. Vull dir que el mateix Jesús ja va dir que no s'han de barrejar naps amb cols, o el que és del Cèsar amb el que és de Déu. I, sobretot, quan del missatge de Jesús no en queda res de res.
    Aquests espanyols estan més a la vora del fonamentalisme islàmic on tot es basa en una religió al servei de quatre sapastres alterats i sense cap mena d'escrúpol del respecte ètic que ens cal.
    Pobre Buda i pobre Jesús. Si aneu pel Japó -un cop d'avió i ja hi ets...!-, descobrireu un comportament de la filosofia del respecte mutu que cal per viure amb dignitat que ni el podem somniar al món occidental.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.