Ves al contingut principal

[-232] L'espanyol irat (#dependentisme)

Diari de Setge del 21 de març de 1714 (dia 240).

Montroig
Fa temps, amb aquell to foteta tan propi de l'actual número dos del diari comtal, l'Enric Juliana, es va crear la figura del català emprenyat. En aquella etiqueta hi ha havia un encert de constatació sociològica barrejat amb un punt de menysteniment profund. El cert és, però, que el català emprenyat va passar de la fase genèrica i apolítica dels pals de cec (la que li convenia a Espanya) a concretar definitivament, de manera àmpliament majoritària, la seva reivindicació un dia de setembre de 2012: calia assolir un nou estat eficient, interessat a fer realitat els interessos dels ciutadans d'aquest racó de la Mediterrània. Ara, en sentit invers, des de tots els cantons del dependentisme, des de Javier Nart a Maurici Lucena, passant per Enric Millo, veiem aparèixer l'espanyol irat. Curiosament, em sembla a mi, diria que camina en direcció contrària: ell té un objectiu marcat, preservar la unitat d'Espanya i s'emprenya davant l'evidència que el seu esberlament és cada dia que passa més inevitable.

Així, converteix cada intervenció als mitjans en un acte de hooliganisme radical. Alça la veu, crida, insulta, afirma la immoralitat del contrari alhora que el menysté. Qualsevol dia els veurem aixecar-se i començar a llançar coses per terra. Fer volar cadires. Al Parlament, la cara de pomes agres és sempre d'un radicalisme esfereïdor. La seva ira és incontenible: els altres sempre estan enganyant, mentre ells ens expliquen la veritat absoluta, total, el desastre, el pou infinit en el qual ens precipitarem si decidim canviar l'statu quo de dependència actual per una Catalunya sobirana. Si el català emprenyat va aconseguir passar d'un malestar difús a un objectiu polític, ells van camí d'assolir l'objectiu invers, de la defensa de la unitat d'Espanya a esmicolar-se d'impotència en quatre, cinc o sis opcions polítiques diferents, cosa que (tot sigui dit) ens anirà la mar de bé. I entretant, mentre escenifiquen el seu descontentament perpetu i omnímode, procurem tractar-los molt més bé que no ho fan ells amb nosaltres i, sobretot, sobretot, posar-nos a cobert nosaltres, alhora que deixem al descobert les seves tàctiques indignes.

Comentaris

  1. Amb tot aquest moviment que se'ns ha encès per dur el procés d'independització d'Espanya, un amic meu, que viu a País des de fa molts anys, em deia que ens costarà Déu i ajut aconseguir-ho. Diu que aconseguirem poc. I, afegeix un detall interessant. Diu que si quan el Constitucional va fallar en contra del que ja quedava del nostre petit Estatutet, llavores haguéssim reaccionat proclamant una DUI -llavores, no ara!- els hauríem agafat amb els pixats al ventre sense saber com comportar-se. Ara, repeteix, ens serà molt difícil. Jo li dic que ho aconseguirem pel carregament de raons que ens estem posant a les espatlles. Esclar que parlar del temps passat també és perdre el temps...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…