[-232] L'espanyol irat (#dependentisme)

Diari de Setge del 21 de març de 1714 (dia 240).

Montroig
Fa temps, amb aquell to foteta tan propi de l'actual número dos del diari comtal, l'Enric Juliana, es va crear la figura del català emprenyat. En aquella etiqueta hi ha havia un encert de constatació sociològica barrejat amb un punt de menysteniment profund. El cert és, però, que el català emprenyat va passar de la fase genèrica i apolítica dels pals de cec (la que li convenia a Espanya) a concretar definitivament, de manera àmpliament majoritària, la seva reivindicació un dia de setembre de 2012: calia assolir un nou estat eficient, interessat a fer realitat els interessos dels ciutadans d'aquest racó de la Mediterrània. Ara, en sentit invers, des de tots els cantons del dependentisme, des de Javier Nart a Maurici Lucena, passant per Enric Millo, veiem aparèixer l'espanyol irat. Curiosament, em sembla a mi, diria que camina en direcció contrària: ell té un objectiu marcat, preservar la unitat d'Espanya i s'emprenya davant l'evidència que el seu esberlament és cada dia que passa més inevitable.

Així, converteix cada intervenció als mitjans en un acte de hooliganisme radical. Alça la veu, crida, insulta, afirma la immoralitat del contrari alhora que el menysté. Qualsevol dia els veurem aixecar-se i començar a llançar coses per terra. Fer volar cadires. Al Parlament, la cara de pomes agres és sempre d'un radicalisme esfereïdor. La seva ira és incontenible: els altres sempre estan enganyant, mentre ells ens expliquen la veritat absoluta, total, el desastre, el pou infinit en el qual ens precipitarem si decidim canviar l'statu quo de dependència actual per una Catalunya sobirana. Si el català emprenyat va aconseguir passar d'un malestar difús a un objectiu polític, ells van camí d'assolir l'objectiu invers, de la defensa de la unitat d'Espanya a esmicolar-se d'impotència en quatre, cinc o sis opcions polítiques diferents, cosa que (tot sigui dit) ens anirà la mar de bé. I entretant, mentre escenifiquen el seu descontentament perpetu i omnímode, procurem tractar-los molt més bé que no ho fan ells amb nosaltres i, sobretot, sobretot, posar-nos a cobert nosaltres, alhora que deixem al descobert les seves tàctiques indignes.

Comentaris

  1. Amb tot aquest moviment que se'ns ha encès per dur el procés d'independització d'Espanya, un amic meu, que viu a País des de fa molts anys, em deia que ens costarà Déu i ajut aconseguir-ho. Diu que aconseguirem poc. I, afegeix un detall interessant. Diu que si quan el Constitucional va fallar en contra del que ja quedava del nostre petit Estatutet, llavores haguéssim reaccionat proclamant una DUI -llavores, no ara!- els hauríem agafat amb els pixats al ventre sense saber com comportar-se. Ara, repeteix, ens serà molt difícil. Jo li dic que ho aconseguirem pel carregament de raons que ens estem posant a les espatlles. Esclar que parlar del temps passat també és perdre el temps...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas