Ves al contingut principal

[-234] Bestiari del procés (3): J.M. García-Margallo, A. Grau, A. Mas

Diari de Setge del 19 de març de 1714 (dia 238).

Santa Perpètua de Mogoda









García-Margallo, José Manuel (ministre espanyol d’Afers Exteriors). Passat de galàxia.
Amb el seu posat seriós, com de creixent indigestió, combinat amb la seva aparença clàssica de buròcrata insubstancial d’antic règim, el ministre d’exteriors que més parla d’afers interns (sobretot, del més gran que té plantejat el Regne d’Espanya), va provocar dilluns la hilaritat general en afirmar al Fòrum Europa que Catalunya “restarà condemnada a vagar per l’espai, fora d’Europa pels segles dels segles”. De fet, per arrodonir l’escena només li va faltar tancar la frase amb un religiós amén. Des de Catal-UFOs a Òvnium Cultural les xarxes socials van anar plenes tota la tarda del sarcasme més descarnat. És difícil superar-se en el ridícul. Sobretot, increïblement, soscavar la posició pròpia d’una manera tan efectiva. García-Margallo va completament passat de galàxia. Gràcies, ministre!

Grau, Anna (periodista al servei del Movimiento Ciudadano). Telonera d’un fracàs previsible.
La sabadellenca a l’exili fa dies que cerca la notorietat que la seva carrera professional s’entesta cruelment a negar-li, més enllà de les pàgines del moderníssim Abc. Si fa uns mesos va excel·lir durant la presentació a Barcelona de l’aventura espanyola de Ciudadanos, dimarts va tornar a anar a tomba oberta a Màlaga. És igual que les expectatives electorals dels nacionalistes radicals espanyols a les europees siguin tan fluixes a Catalunya i gairebé inexistents a Espanya. Com sempre, la Grau va tard: la comparació recurrent d’Albert Rivera amb Obama, amb uns sis anys de retard; la seva conversió a l’espanyolisme, potser, el temps que ha necessitat per constatar la seva manca d’expectatives laborals a Catalunya. I és molt injust, perquè el dependentisme que predica no s’hi val viure’l des de Madrid: la volem aquí, amb els nostres impostos, les nostres rodalies, els nostres peatges i els nostres barracons.

Mas, Artur (President de la Generalitat). Posa la cara, xato.
Les coses com siguin, la coalició que ara ens governa va ser durant massa temps co-responsable de la situació on som, rebolcada en l’autonomisme, quan ja tothom sabia que no era sinó un altre parany d’Espanya per fer-nos desaparèixer de la història. Ara que finalment el Gran Timoner ha decidit virar cap a la llibertat, però, haver de respondre de les conseqüències d’empobriment que provoca l’autonomisèria, precisament, davant dels seus principals defensors, resulta directament kafkià. Ho hem viscut aquesta setmana al debat sobre la pobresa celebrat al Parlament de Catalunya. El mecanisme es doblement pervers, tal i com exemplifica la manca d’inversió de l’Estat espanyol en la llei de dependència al nostre país: es genera una situació social insostenible i se li diu a la Generalitat: posa tu la cara, xata.

Comentaris

  1. Al mencionar aquesta Anna Grau m'ha vingut a la memòria un fet de farà uns vint-i-sis anys, quan jo coordinava unes trameses de cursos de català amb la premsa, ràdio, TV i escoles. La casualitat va fer que en una TV realment fatxa, que havien demanat fer aquells cursos per omplir el seu espai, em truqués de part d'aquesta TV una noia amb la que havíem estat companys de feina en un altre lloc. La noia es va emocionar en trobar-me. Em va brindar d'anar a treballar allà perquè hi havia bon ambient i podies promocionar-te amb molta facilitat. Esclar, no tenien ningú qualificat, tothom els obviava, com jo: PPs....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…