Ves al contingut principal

[-235] Negar-nos els drets, eliminar-nos de la història (#memòriahistòrica)

Diari de Setge del 18 de març de 1714 (dia 239).

Dietari de la Junta General de Braços de 1640-1641












Fa ara just quatre anys i una setmana va arrencar el bloc que ara llegiu. Després d'una presentació inicial de l'aventura, el segon apunt el vaig dedicar a explicar quins eren els trets principals que justificaven l'existència d'una Catalunya sobirana abans de l'ocupació militar borbònica closa el 18 de setembre de 1714 amb la caiguda de la plaça de Cardona. Avui, que arrenca també una altra versió d'aquest bloc al digital Directe!cat voldria reprendre'n novament l'argumentari. Aquest espai que neix avui recollirà una selecció dels apunts que es vagin publicant regularment a Per a Bons Patricis en el seu format clàssic. És pertinent tornar a parlar de l'exercici històric de la sobirania per part dels catalans per una raó bàsica: l'esclat al llarg d'aquests quatre anys del debat independentista ha desfermat una tempesta d'intoxicació i negacionisme (protagonitzada bàsicament, a més, per no historiadors) que té per un dels seus objectius primordials refutar l'existència històrica d'una comunitat política catalana dotada dels trets fonamentals que configuren arreu les nacions. I restar de braços creuats seria el mateix que assentir-hi. Som-hi, doncs, en defensa de la veritat.

Abans de l'ensorrament el 1714 de la Catalunya constitucional, forjada al llarg de més de cinc segles, en aplicació del dret de conquesta, el nostre país gaudia d'una (més o menys erosionada a la pràctica) important capacitat d'exercici de la sobirania en tres àmbits fonamentals. En l'àmbit legislatiu, la Cort general de Catalunya (formada per la concurrència dels poders del rei i des tres estaments) aprovava les lleis generals: cap, repeteixo, cap llei creada per una assemblea forana era d'aplicació al nostre país; el rei exercia el seu paper co-productor de la legislació només en la seva condició de comte de Barcelona. Com a tal, a més, administrava la justícia: cap, repeteixo, cap súbdit seu català podia ser jutjat per tribunals no catalans. Finalment, a través de la comissió permanent de la Cort general, la terra disposava de la hisenda pública nacional, probablement, més antiga d'Europa: la Diputació del General, que recaptava els impostos generals en nom de la Generalitat, de tots. Afirmar, ara, doncs, com tant agrada fer als polítics autonomistes, que Catalunya mai havia tingut les quotes d'autogovern actuals és només una mostra o bé d'ignorància supina o bé de mala voluntat insuperable.

Comentaris

  1. Totes dues insuportables per un polític que es vulgui considerar mínimament seriós. Quan es diuen aquestes aberracions tan incontrovertibles ells mateixos cauen en el seu propi parany.
    Aquest final d'article està molt bé: ignorància supina o mala llet total. Esclar que aquest problema l'arrosseguen els PP, però també una bona part del PSOE, la totalitat d'UPyD, la totalitat de C's i els que els penja. Llavores, em pregunto permanentment: Tanta ignorància i mala llet hi ha a tota Espanya?

    ResponElimina
  2. Falta la fabricación de moneda propia, que se hacía
    Y ejército propio, que también se tenía.
    Todos estos, rasgos de un estado independiente.

    "Como es bien sabido la Corona de Aragón fue políticamente una confederación de estados independientes, cada uno de los cuales tenía legislación, Cortes y moneda propia como signo de soberanía, y sus símbolos eran específicos de cada territorio, pues bien Alfonso V el Magnánimo (1416-1458) intentó cambiar esta situación y no pudo. (...)"
    http://www.mcu.es/archivos/docs/Novedades/AHN_Numismatica_completo.pdf
    Dr. José María de Francisco Olmos,Académico correspondiente de la Real Academia de la Historia (2006), Académico numerario de la Real Academia Matritense de Genealogía y Heráldica (2008). Doctor en Historia Medieval (UCM, 1995), Premio Extraordinario de Doctorado, Profesor Titular de Ciencias y Técnicas Historigráficas (Epigrafía y Numismática) (UCM, 1998).

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.