Ves al contingut principal

[-235] Negar-nos els drets, eliminar-nos de la història (#memòriahistòrica)

Diari de Setge del 18 de març de 1714 (dia 239).

Dietari de la Junta General de Braços de 1640-1641












Fa ara just quatre anys i una setmana va arrencar el bloc que ara llegiu. Després d'una presentació inicial de l'aventura, el segon apunt el vaig dedicar a explicar quins eren els trets principals que justificaven l'existència d'una Catalunya sobirana abans de l'ocupació militar borbònica closa el 18 de setembre de 1714 amb la caiguda de la plaça de Cardona. Avui, que arrenca també una altra versió d'aquest bloc al digital Directe!cat voldria reprendre'n novament l'argumentari. Aquest espai que neix avui recollirà una selecció dels apunts que es vagin publicant regularment a Per a Bons Patricis en el seu format clàssic. És pertinent tornar a parlar de l'exercici històric de la sobirania per part dels catalans per una raó bàsica: l'esclat al llarg d'aquests quatre anys del debat independentista ha desfermat una tempesta d'intoxicació i negacionisme (protagonitzada bàsicament, a més, per no historiadors) que té per un dels seus objectius primordials refutar l'existència històrica d'una comunitat política catalana dotada dels trets fonamentals que configuren arreu les nacions. I restar de braços creuats seria el mateix que assentir-hi. Som-hi, doncs, en defensa de la veritat.

Abans de l'ensorrament el 1714 de la Catalunya constitucional, forjada al llarg de més de cinc segles, en aplicació del dret de conquesta, el nostre país gaudia d'una (més o menys erosionada a la pràctica) important capacitat d'exercici de la sobirania en tres àmbits fonamentals. En l'àmbit legislatiu, la Cort general de Catalunya (formada per la concurrència dels poders del rei i des tres estaments) aprovava les lleis generals: cap, repeteixo, cap llei creada per una assemblea forana era d'aplicació al nostre país; el rei exercia el seu paper co-productor de la legislació només en la seva condició de comte de Barcelona. Com a tal, a més, administrava la justícia: cap, repeteixo, cap súbdit seu català podia ser jutjat per tribunals no catalans. Finalment, a través de la comissió permanent de la Cort general, la terra disposava de la hisenda pública nacional, probablement, més antiga d'Europa: la Diputació del General, que recaptava els impostos generals en nom de la Generalitat, de tots. Afirmar, ara, doncs, com tant agrada fer als polítics autonomistes, que Catalunya mai havia tingut les quotes d'autogovern actuals és només una mostra o bé d'ignorància supina o bé de mala voluntat insuperable.

Comentaris

  1. Totes dues insuportables per un polític que es vulgui considerar mínimament seriós. Quan es diuen aquestes aberracions tan incontrovertibles ells mateixos cauen en el seu propi parany.
    Aquest final d'article està molt bé: ignorància supina o mala llet total. Esclar que aquest problema l'arrosseguen els PP, però també una bona part del PSOE, la totalitat d'UPyD, la totalitat de C's i els que els penja. Llavores, em pregunto permanentment: Tanta ignorància i mala llet hi ha a tota Espanya?

    ResponElimina
  2. Falta la fabricación de moneda propia, que se hacía
    Y ejército propio, que también se tenía.
    Todos estos, rasgos de un estado independiente.

    "Como es bien sabido la Corona de Aragón fue políticamente una confederación de estados independientes, cada uno de los cuales tenía legislación, Cortes y moneda propia como signo de soberanía, y sus símbolos eran específicos de cada territorio, pues bien Alfonso V el Magnánimo (1416-1458) intentó cambiar esta situación y no pudo. (...)"
    http://www.mcu.es/archivos/docs/Novedades/AHN_Numismatica_completo.pdf
    Dr. José María de Francisco Olmos,Académico correspondiente de la Real Academia de la Historia (2006), Académico numerario de la Real Academia Matritense de Genealogía y Heráldica (2008). Doctor en Historia Medieval (UCM, 1995), Premio Extraordinario de Doctorado, Profesor Titular de Ciencias y Técnicas Historigráficas (Epigrafía y Numismática) (UCM, 1998).

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…