Ves al contingut principal

[-237] Bestiari del procés (1): T. Albà, F. de Carreras, L. Castro

Diari de Setge del 16 de març de 1714 (dia 235).

Taüll












Albà, Toni (actor). Amb amnèsia no hi ha futur.
Dimarts esclatava la polèmica a les xarxes socials, a partir de la següent piulada de l’actor vilanoví: “que res no ens encegui: l’Estado español ha causat més morts al llarg de la història que tots els grups terroristes junts”. Deu hores més tard, havia rebut més de tres-centes respostes: la majoria, amenaçadores i insultants; moltes, crítiques des del mateixos rengles del catalanisme. Em sorprèn sobretot l’escàndol que provoca en aquests últims: n’Albà parla de l’estat espanyol (no dels espanyols en general) i recorda una realitat simplement científica. Les reaccions certifiquen una vegada més que els nostres adversaris no estan disposats a assumir la violència que han exèrcit i el dolor que han provocat en el passat per imposar la seva hegemonia: un senyal clar que no ens podem refiar que no hi tornaran en el futur.

Carreras, Francesc de (professor de Dret Constitucional). Per una Europa busca-raons.
Dilluns quedo aclaparat per un article del veterà jurista de capçalera de Ciudadanos. Fins ara, gràcies a les gestions incansables (digueu-li gestions, digueu-li pressions o amenaces) del ministre García-Margallo ja m’havia quedat clar que la independència, sense cap (però cap, cap, cap dubte, i ara) comportaria la sortida automàtica, més ben dit a propulsió, de Catalunya de la Unió Europea. Semblava un fet diàfan, incontestable. Però ara resulta que el professor de Carreras no ho deu veure tan clar. Serà que la política i els interessos dels creditors s’acabaran imposant... Per això, ara exigeix que Europa amenaci les nacions europees que es vulguin constituir en Estat amb restar excloses per sempre més de la Unió. En definitiva, construir una pobre Europa de pinxos. Una Europa gruyère.

Castro, Liz (coordinadora de l’edició de Vilaweb en anglès). Agents exteriors.
La frase mítica del president Companys afirmava que totes les causes justes del món tenen els seus defensors, però que Catalunya només ens té a nosaltres. És així amb algunes excepcions i la d’aquesta escriptora i traductora nordamericana és probablement una de les més destacades. Aquesta setmana rebatia des de la seva publicació els fervors federalistes d’un article de David Gardner al Financial Times en defensa de la negociació d’una tercera via. I ho feia sota una afirmació contundent que demostra que sovint ens cal ajuda externa per parlar clar: Catalunya està cansada de parlar d’unicorns i d’arcs de Sant Martí.

Comentaris

  1. Magnífic extracte del Directe.cat!
    El primer punt que cites d'en Toni Albà, el trobo molt il·lustrador de com la veig aquesta Espanya que està tan implicada amb el franquisme. Són majoria aclaparadora. A Catalunya també n'hem tingut i en tenim de botiflers, sí.Però són una insignificança respecte d'Espanya. Però, és que a Espanya no saben reflexionar, ni ser crítics amb sí mateixos. No saben ni estudiar les conseqüències dels seus comportaments. No saben, els més avançats, a diferenciar el comportament de l'Estat respecte del del poble. O, és que aquest poble se sent identificat amb el de l'Estat?!
    No els entenc, per això me'n vull anar als meus orígens de llibertat i seny.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…