[-237] Bestiari del procés (1): T. Albà, F. de Carreras, L. Castro

Diari de Setge del 16 de març de 1714 (dia 235).

Taüll












Albà, Toni (actor). Amb amnèsia no hi ha futur.
Dimarts esclatava la polèmica a les xarxes socials, a partir de la següent piulada de l’actor vilanoví: “que res no ens encegui: l’Estado español ha causat més morts al llarg de la història que tots els grups terroristes junts”. Deu hores més tard, havia rebut més de tres-centes respostes: la majoria, amenaçadores i insultants; moltes, crítiques des del mateixos rengles del catalanisme. Em sorprèn sobretot l’escàndol que provoca en aquests últims: n’Albà parla de l’estat espanyol (no dels espanyols en general) i recorda una realitat simplement científica. Les reaccions certifiquen una vegada més que els nostres adversaris no estan disposats a assumir la violència que han exèrcit i el dolor que han provocat en el passat per imposar la seva hegemonia: un senyal clar que no ens podem refiar que no hi tornaran en el futur.

Carreras, Francesc de (professor de Dret Constitucional). Per una Europa busca-raons.
Dilluns quedo aclaparat per un article del veterà jurista de capçalera de Ciudadanos. Fins ara, gràcies a les gestions incansables (digueu-li gestions, digueu-li pressions o amenaces) del ministre García-Margallo ja m’havia quedat clar que la independència, sense cap (però cap, cap, cap dubte, i ara) comportaria la sortida automàtica, més ben dit a propulsió, de Catalunya de la Unió Europea. Semblava un fet diàfan, incontestable. Però ara resulta que el professor de Carreras no ho deu veure tan clar. Serà que la política i els interessos dels creditors s’acabaran imposant... Per això, ara exigeix que Europa amenaci les nacions europees que es vulguin constituir en Estat amb restar excloses per sempre més de la Unió. En definitiva, construir una pobre Europa de pinxos. Una Europa gruyère.

Castro, Liz (coordinadora de l’edició de Vilaweb en anglès). Agents exteriors.
La frase mítica del president Companys afirmava que totes les causes justes del món tenen els seus defensors, però que Catalunya només ens té a nosaltres. És així amb algunes excepcions i la d’aquesta escriptora i traductora nordamericana és probablement una de les més destacades. Aquesta setmana rebatia des de la seva publicació els fervors federalistes d’un article de David Gardner al Financial Times en defensa de la negociació d’una tercera via. I ho feia sota una afirmació contundent que demostra que sovint ens cal ajuda externa per parlar clar: Catalunya està cansada de parlar d’unicorns i d’arcs de Sant Martí.

Comentaris

  1. Magnífic extracte del Directe.cat!
    El primer punt que cites d'en Toni Albà, el trobo molt il·lustrador de com la veig aquesta Espanya que està tan implicada amb el franquisme. Són majoria aclaparadora. A Catalunya també n'hem tingut i en tenim de botiflers, sí.Però són una insignificança respecte d'Espanya. Però, és que a Espanya no saben reflexionar, ni ser crítics amb sí mateixos. No saben ni estudiar les conseqüències dels seus comportaments. No saben, els més avançats, a diferenciar el comportament de l'Estat respecte del del poble. O, és que aquest poble se sent identificat amb el de l'Estat?!
    No els entenc, per això me'n vull anar als meus orígens de llibertat i seny.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas