Ves al contingut principal

[-239] El mal ús del terme botifler (#procés)

Diari de Setge del 14 de març de 1714 (dia 233).

Lluís XIV de França
Un dels intel·lectuals clàssics del dependentisme a Catalunya, l'escriptor mallorquí Valentí Puig, es planyia fa uns dies al diari de capçalera de l'esquerra nacionalista espanyola contra l'ús del terme botifler per definir els contraris a la plena llibertat de Catalunya. Sense que serveixi de precedent, estic molt d'acord amb ell. L'home semblava dolgut, perquè deu trobar que a ell li diuen botifler molt sovint. No tinc, però, la percepció que aquest terme tingui una presència pública massa destacada a Catalunya. Ni de bon tros. De fet, com diu Valentí Puig, al nostre país ja no hi ha botiflers. M'explico. La majoria dels partidaris dels borbons durant la Guerra de Successió, si més no en esclatar, compartien encara la defensa d'un mateix model constitucional, el que havia estat forjat al Principat, almenys, al llarg dels cinc segles anteriors. Tanmateix, en el moment del decantament majoritari del país en favor de l'arxiduc Carles d'Àustria, ells van considerar que havia de prevaldre la seva fidelitat al rei Felip, al qual havien jurat com a tal durant les Corts de 1701-1702, i del qual havien obtingut mercès i privilegis.

Per això, a partir de 1707, quan el nét de Lluís XIV decidí liquidar el Consell d'Aragó i els furs valencians i, per tant, va quedar clar que la seva victòria aniria indestriablement unida al desmuntatge de l'edifici constitucional dels regnes aragonesos, molts dels botiflers van manifestar la seva sorpresa i desil·lusió davant del gir dels esdeveniments. Havien pujat a un vaixell del qual ja no eren a temps de baixar. I ho havien fet sense tenir plena consciència dels resultats de futur que podia provocar al país. Si avui no hi pot haver botiflers a Catalunya és perquè aquest capteniment de sorpresa és senzillament impossible. Després de trenta-cinc anys d'autonomisèria, de la liquidació de l'Estatutet de la Moncloa pel Tribunal Constitucional, de l'estratègia d'ofec planificada i de l'atac per terra, mar i aire contra la llengua catalana, és impossible que qui vulgui mantenir la dependència d'Espanya no sàpiga que la seva aposta és igual a optar per la desaparició de Catalunya com a comunitat política. El terme botifler, trobo, és excessivament amable per definir-los. Substituïu-lo vosaltres mateixos, que el que va emprar en Toni Soler fa uns dies va ser objecte d'escàndol farisaic.

Comentaris

  1. Al diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana diu exactament això: Entre altres accepcions, hi descriu "Dit de qui col·labora amb els enemics de Catalunya." Doncs, trobo que n'hi ha molts que són botiflers en actiu. Vaja, amb desig! Penso que n'hi ha més dels que em pensava, buf...!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ahir la Sor Lucía va dir que era una MARICONADA portar les sabates vermelles dels Papes, referint-se a que l'actual Papa en va renunciar d'entrada el primer dia. Ara, veient aquest retrat del Rei Lluís XIV de França, trobo que és un prototip de mariconàs. No tinc res contra els homosexuals, gens, però quan se'n fa exhibició com aquest Lluís, home...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…