Ves al contingut principal

[-240] Reflexos atàvics per anar al desastre (#procés)

Diari de Setge del 13 de març de 1714 (dia 232).

Catedral de València
En el fons, en el fons, en el fons de l'actitud del govern espanyol, més enllà del convincement de Rajoy que desistirem (producte d'haver-se cregut la pròpia propaganda sobre l'orígen i la inciativa del procés), em penso que hi ha un reflex atàvic. Un que forma part de l'ADN de la espanyolitat que ha conformat històricament Castella. Es perd en la nit dels seus temps. És l'esperit de conquesta. La voluntat patològica d'imposició. En quin cap d'un pais desenvolupat de principis del segle XXI hi cap la possibilitat que un territori (tingui la característica nacional que es vulgui) sigui obligat a roamandre dins un altre contra la seva pròpia voluntat? Com es pot concebre que no cal seure a negociar, que no hi cap mena de concessió a fer? Ben al contrari, que cal pitjar l'accelerador de l'humiliació i l'atac a cada oportunitat, sigui la llengua a l'escola o la continuïtat del Delta de l'Ebre. Quins són els efectes que pot provocar que una àmplia minoria dels catalans acabin imposant, per exemple, que la voluntat dels pares d'un nen castellanoparlant determini el model lingüístic que s'aplica a la resta dels seus companys d'aula?

La seva pulsió atàvica els porta a actuar com si poguessin imposar-nos per la força la dependència. La història els assisteix: sempre que una majoria sòlida dels catalans ha arribat a la conclusió de què per mantenir el seu model polític i els seus interessos materials, calia enfrontar-se al poder dominant a Castella, Espanya ha adoptat la força fins a eliminar físicament els catalans que se li oposaven. Així ho varen viure i patir, amb totes les connotacions socials i conflictes ideològics interporsats que vulgueu, els catalans de 1640, 1714 i 1939. Aquesta follia d'ara, però, el descontrol d'aquest reflex atàvic, resulta particularment increïble en aquest moment: no només perquè som a l'Europa democràtica i dins l'OTAN, sinó perquè el Regne d'Espanya és un país endeutat de manera insostenible i, com tots els països en fallida i intervinguts, no podrà exercir plenament la seva sobirania quan decideixi aplicar-nos les mesures de força. Per això, contemplar el capteniment de l'actual govern espanyol resulta tan grotesc: els veig avançar amb els ulls tancats i pas marcial, directes cap al penyassegat.

Comentaris

  1. Aquesta bestiesa d'en Garcia-Margallo de quedar-nos penjats dins de l'espai sideral pels segles dels segles, em recorda molt allò del Franco de "la unidad de destino en lo UNIVERSAL" Si són cosins germans!!
    Jo diria que ja estan acabant de reblar el clau tancant tota la reestructuració estatal creant aquesta nova llei d'unitat de mercat estatal econòmica. Crec que ja no els cal res més per començar a suprimir autonomies. Serà la culminació de la seva feina, just abans de presentar les eleccions estatals. Potser sigui qüestió de no esperar el 9-N i declarar-nos independents d'una vegada per totes. Ens estalviaríem molts disgustos que ens tenen preparats. Al cap i la fi, aquests disgustos no ens els traurà ningú.... doncs, fem via directe!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…