[-243] Un estat en descomposició (#memòriahistòrica)

Diari de Setge del 10 de març de 1714 (dia 229).

Llegeixo la darrera obra d'Antonio Espino i Maria Antònia Martí, Catalunya abans de la Guerra de Successió. Ambrosi Borsano i la creació d'una nova frontera militar, 1659-1700 (Catarroja-Barcelona: Editorial Afers, 2013, 313 p.). Entre les seves virtuts, que permet entendre molt més acuradament l'actitud dels catalans resistents del 1713. Tota la segona meitat del segle XVII constitueix una permanent manifestació d'incompetència i impotència de l'exèrcit del rei catòlic per defensar mínimament les fronteres del Principat de les permanents incursions dels poderosos exèrcits de Lluís XIV, que el 1697 arribaran a ocupar la mateixa ciutat de Barcelona. Quan els catalans van decidir resistir fins el final, comptaven amb l'esperança que la conjuntura internacional i la feble entesa amb Felip V contribuïssin a una manca d'implicació a fons del monarca francès en el suport a l'ocupació definitiva de Catalunya, però sobretot amb l'experiència de mig segle d'incapacitat militar de l'exèrcit espanyol sobre el terreny. Perquè al llarg de moltes dècades del regnat de Carles II (com ara mateix), la Monarquia hispànica es percebuda a Catalunya com un veritable estat en fallida, en descomposició.

Els testimonis d'aquesta percepció es poden acumular pràcticament fins a l'infinit. El mateix virrei Castel-rodrigo es planyia el 1663 de la manca de mitjans, amb un "para qué sirbe gastar en las lebas para que se deshagan por hambre; allá todo se va en consultas y decretos, la gente con esto no come"; o en lamentar la situació de les guarnicions de frontera, les quals "se han helado de pura desnudez"; o "aquí va acabándose la gente con fugas y muertes de pura necesidad". Aquesta incompetència anava aparellada amb la desconfiança envers la contribució dels propis catalans: a l'esclat de l'anomenada Guerra de Devolució (1667-1688), el virrei marquès de Mortara recomanarà al Consell d'Estat que no s'acceptin les contribucions militars en homes que ofereixen les ciutats de Lleida i Balaguer, en part per trobar-se allunyades del front, però sobretot "por no augmentar gente con disciplina catalana asta estar con número la cavalleria de manera que no fuessen superiores los catalanes en buena ordenanza y con cavos en forma militar a la gente de guerra" del rei. Un país dessastit i del qual es desconfia. La defensa més bàsica, la militar, dels interessos de la Catalunya de les acaballes del segle XVII és, doncs, a mans d'una Monarquia que se sent aliena, que no creu en el país, que en desconfia ja per sempre profundament. Una majoria dels catalans en seran ben conscients i actuaran en conseqüència.

Comentaris

  1. Em sembla que Catalunya no és bel·licosa des de fa molts segles, potser des dels almogàvers. No sé. D'aquí el nostre problema. Som desitjats per les nostres característiques i no ens sabem defensar. El curiós del tema és que crec que és la geografia i un cert ADN històric el que marca una característica social.
    Caldria fer un experiment impossible, probablement per aberrant: Agafar una família d'un país notablement endarrerit, posar-la en terres molt ufanes -posem-hi la costa del llac Lemans o a la Costa Brava- i a veure què fan, com si fóssim déus dalt d'un OVNI; si segueixen sent incapaços d'arrancar després de dos generacions; o si a la primera reaccionen positivament endegant-se la mar de bé.

    El cas és que som uns "pupes" i no cal insistir-hi més, que tampoc no canviarem...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas