[-244] Portar l'autoodi al paroxisme (#CatalunyaNord)

Diari de Setge del 9 de març de 1714 (dia 228).

Deltebre













El nacionalisme espanyol acostuma a fer el rídícul. En la seva forma local, a Catalunya, habitualment, a més, parteix d'uns nivells d'ignorància destacadíssims. En certa manera és lògic. Normalment és representat per gent, nascuda o no aquí, amb esperit colonial. I clar, quan desprecies el país on vius perquè estàs fermanent convençut que els teus orígens són superiors als de la púrria que t'envolta, és molt difícil que et pugui interessar el més mínim el seu passat. Les manifestacions d'aquest capteniment són incomptables. Què dir de la Sánchez Camacho afirmant que Catalunya mai ha estat una nació. O que ara gaudeix de la quota d'autogovern més gran de la seva història. O del millor sistema de finançament que mai. Senzillament ridícul. Darrerament, però, m'ha semblat portar l'autoodi a un extrem d'autèntic paroxisme l'actitud de Ciutadans i del Partit Popular al Parlament de Catalunya, tot censurant que la televisió pública catalana hagi presentat com a nordcatalà el biatleta Martin Fourcade, gran triomfador amb tres medalles als Jocs Olímpics de Sochi. Martin Fourcade, a veure, amics, tan difícil es llegir lentament el seu cognom...

El dependentisme català destila autoodi i ignorància a parts iguals. Ningú (o gairebé, que a tot arreu hi ha de tot) al Rosselló, al Conflent, al Vallespir i a l'Alta Cerdanya posa en dubte la pròpia catalanitat. L'ús de la senyera és omnipresent. No només al coll del propi Martin Fourcade, sinó als partits de la USAP i a qualsevol manifestació pública. L'he arribat a veure dins una església com mai al Principat: penjant davant el retaule de la capçalera, de dalt a baix. El sentiment de catalanitat a la Catalunya Nord és general. Això els del Partit Popular i els de Ciutadans no ho saben, perquè no hi han estat mai, si no és per esquiar. Una altra cosa és el contingut polític que es deriva d'aquesta catalanitat (malhauradament encara escàs) i la compatibilitat absoluta que una immensa majoria dels nostres compatriotes nordcatalans senten envers la seva altra identitat francesa. Però només portant l'autoodi al paroxisme es pot entendre que uns catalans neguin a d'altres la seva condició de tals; els mateixos, justament, que pretenen obligar als gibraltarenys a adoptar-ne la seva, l'espanyola, vulguin o no vulguin.

Comentaris

  1. És un tema molt escaient en tota aquesta gent que volen seguir escrivint la seva història de Catalunya. La seva de nosaltres. Té collons el tema!

    ResponElimina
  2. L'existència de Catalunya Nord desmunta el tòpic de la nació més vella d'Europa i bestieses semblants. Si els catalans hem sigut sempre espanyols, què hi pinten uns catalans a França?
    A banda que els sentiment català que predomina al Nord és regionalista -.per avui- cal destacar, però, que és l'únic territori fora del Principat on no dubten de la seva catalanitat; res de gonellismes ni blaverismes. Es presenten com a catalans i, a diferència de nosaltres, identifiquen també com a catalans els del l'altra banda de la ratlla fronterera.
    Al respecte, no em cansaré de recordar que a diferència de Gibraltar, perdut per a Espanya el 1712, els espanyols mai no han reivindicat la frontera anterior al 1659, ni els passa pel cap. Ens consideren terra conquerida en aquelles dates.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas