Ves al contingut principal

[-244] Portar l'autoodi al paroxisme (#CatalunyaNord)

Diari de Setge del 9 de març de 1714 (dia 228).

Deltebre













El nacionalisme espanyol acostuma a fer el rídícul. En la seva forma local, a Catalunya, habitualment, a més, parteix d'uns nivells d'ignorància destacadíssims. En certa manera és lògic. Normalment és representat per gent, nascuda o no aquí, amb esperit colonial. I clar, quan desprecies el país on vius perquè estàs fermanent convençut que els teus orígens són superiors als de la púrria que t'envolta, és molt difícil que et pugui interessar el més mínim el seu passat. Les manifestacions d'aquest capteniment són incomptables. Què dir de la Sánchez Camacho afirmant que Catalunya mai ha estat una nació. O que ara gaudeix de la quota d'autogovern més gran de la seva història. O del millor sistema de finançament que mai. Senzillament ridícul. Darrerament, però, m'ha semblat portar l'autoodi a un extrem d'autèntic paroxisme l'actitud de Ciutadans i del Partit Popular al Parlament de Catalunya, tot censurant que la televisió pública catalana hagi presentat com a nordcatalà el biatleta Martin Fourcade, gran triomfador amb tres medalles als Jocs Olímpics de Sochi. Martin Fourcade, a veure, amics, tan difícil es llegir lentament el seu cognom...

El dependentisme català destila autoodi i ignorància a parts iguals. Ningú (o gairebé, que a tot arreu hi ha de tot) al Rosselló, al Conflent, al Vallespir i a l'Alta Cerdanya posa en dubte la pròpia catalanitat. L'ús de la senyera és omnipresent. No només al coll del propi Martin Fourcade, sinó als partits de la USAP i a qualsevol manifestació pública. L'he arribat a veure dins una església com mai al Principat: penjant davant el retaule de la capçalera, de dalt a baix. El sentiment de catalanitat a la Catalunya Nord és general. Això els del Partit Popular i els de Ciutadans no ho saben, perquè no hi han estat mai, si no és per esquiar. Una altra cosa és el contingut polític que es deriva d'aquesta catalanitat (malhauradament encara escàs) i la compatibilitat absoluta que una immensa majoria dels nostres compatriotes nordcatalans senten envers la seva altra identitat francesa. Però només portant l'autoodi al paroxisme es pot entendre que uns catalans neguin a d'altres la seva condició de tals; els mateixos, justament, que pretenen obligar als gibraltarenys a adoptar-ne la seva, l'espanyola, vulguin o no vulguin.

Comentaris

  1. És un tema molt escaient en tota aquesta gent que volen seguir escrivint la seva història de Catalunya. La seva de nosaltres. Té collons el tema!

    ResponElimina
  2. L'existència de Catalunya Nord desmunta el tòpic de la nació més vella d'Europa i bestieses semblants. Si els catalans hem sigut sempre espanyols, què hi pinten uns catalans a França?
    A banda que els sentiment català que predomina al Nord és regionalista -.per avui- cal destacar, però, que és l'únic territori fora del Principat on no dubten de la seva catalanitat; res de gonellismes ni blaverismes. Es presenten com a catalans i, a diferència de nosaltres, identifiquen també com a catalans els del l'altra banda de la ratlla fronterera.
    Al respecte, no em cansaré de recordar que a diferència de Gibraltar, perdut per a Espanya el 1712, els espanyols mai no han reivindicat la frontera anterior al 1659, ni els passa pel cap. Ens consideren terra conquerida en aquelles dates.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…