Ves al contingut principal

[-245] Pel diàleg moderat i infinit, vull un gran pacte (#procés)

Diari de Setge del 8 de març de 1714 (dia 227).

Llotja de Ciutat de Mallorca











El títol d'aquest apunt us haurà posat dels nervis. Ho entenc, a mi també. Però crec que és necessari abordar el tema quan abans. A la batalla de les paraules (tan important per generar relat, que en diuen ara) contra el dependentisme (és a dir, com sabeu, els qui volen que es mantingui l'statu quo de dependència de Madrid), darrerament ens han col·locat en primera fila, al capdavant de tot de la trinxera, a l'hora d'esmorzar, dinar i sopar, els termes diàleg, moderació i pacte. Saben el que es fan, perquè com els de pau i amor, són paraules incontestables. Per aquest motiu, crec que no els hauríem de deixar sense més aquest poderós arsenal terminològic a les mans. De cap manera. Cal actuar quan abans. Hem d'agafar aquests conceptes i fer-los nostres a tota velocitat. Fer-los servir constantment. Buidar-los de contingut. Estirar-los com un xiclet. Emprar-los com ens doni la gana. Fer, en definitiva, que ja no signifiquin res. Si ells els empren 356 vegades, nosaltres 357. Ells tenen un objectiu clar (mantenir la dependència, el xiringuito) i el defensen emboirant el discurs amb aquests conceptes: nosaltres, exactament el mateix, a defensar el nostre exactament de la mateixa manera.

Prou, en això també, prou llirisme. Us en faig un assaig ara mateix. Crec que el diàleg, sense fer servir una paraula més alta que una altra, és essencial davant cada estirabot d'Espanya. Davant cada imposició que esclata en divendres, en sortir del Consell de Ministres, nosaltres mantindrem la calma, la moderació i l'oferta de diàleg. Davant de cada amenaça d'emprar la llei o la força contra nosaltres. Perquè, a diferència del Regne d'Espanya, que ha decidit imposar per nassos la Constitució que una majoria dels catalans rebutgen a Catalunya, nosaltres volem un gran pacte amb Espanya. Un pacte en el qual s'especifiquin quins i de quina manera són els actius i els passius que ens repartim. Un gran pacte de col·laboració per garantir que els ciutadans dels nostres dos estats puguin mantenir la doble nacionalitat. Un gran pacte, de pau i amor, per col·laborar en les polítiques de defensa i seguretat internacional. Un gran pacte per defensar interessos comuns a les instàncies internacionals. Diàleg, moderació i pacte, en definitiva, per garantir les millors relacions de veïnatge entre el Regne d'Espanya i la República Catalana. Oi que és fàcil?

Comentaris

  1. És fàcil per a qui està acostumat a parlar, raonar dialogar i consensuar. Molt fàcil, sí. Però no per a ells. Mai els ha calgut consensuar res amb ningú llevat de quan va caldre crear aquella Constitución Española. Fins i tot, llavores el seu llenguatge va ser de sabotatge permanent. Només cal escoltar en Roca-Junyent per comprendre com quant van haver d'afluixar per no trencar la corda del diàleg.
    Jo ho veig molt difícil per no dir impossible això d'aconseguir algun profit intentant dialogar amb ells. És el què va dir en Mas divendres passat, ahir, a la RAC1: Si per intentar dialogar cal entrar-hi tenint vetats diversos punts que cremen, llavores el diàleg serà de "zòmbis". Cal seguir intentant-ho, d'acord. Però, tal com diu el President, seguir preparant les eines. La mateixa UE ja ho demana a en Rajoy.
    Sí, tot el què vulguem, però el final del carrer ja se'l veu: quan arribi el 9-N i no es pugui votar, caldrà convocar noves eleccions, sortirà una majoria absoluta independentista i el nou Parlament decidirà independència, la famosa DUI. Vindrà la GC i tancarà el Parlament engarjolant uns quants líders. Manifestacions massives al carrer. A partir d'aquí ja no sé què pot passar. Tot seria veure quins països ens accepten com a Estat independent...

    ResponElimina
  2. Els partits faran impossible la independència. ERC només vol ser el partit hegemonic i pactar amb l'esquerra (repetir el tripart amb Junqueras com "hegemon") la direcció d'un estat federal amb poc poder però que es digui estat en lloc de gestoria. L'esquerra són els més espanyolistes: ICV (els seus líders de fet) no va anar a la Via i saboteja tot el que pot (estan clarament comprats, el més ruc ho veu), EUA son estalinistes que han abandonat el leninisme (que respectava els drets de les nacionalitats), la CUP criden molt però a l'hora de la veritat sempre voten en contra de Catalunya (ni cal comprar-los,nomes cal manipular-los), i els socialistes encara estan a 1990 i el més independentista signara a ulls cluc un "avance en clave federal" que fa 35 anys que proclamen i mai s'ha vist, i els suposats critics mai sortiran del partit que els garanteix la menjadora i amb el que de fet estan d'acord en la esencial (el dependentisme). Carod era un independentista sòlid, en part abduit per l'esquerranisme però insobornable en la questió nacional, però Junqueres és un pactiste, que no tindrà cap problema per renunciar a la independència al no tenir conviccions tant inalterables i tenir un partit que a nivell de capdavanters tenen més tendència socialista que catalanista (ho disimulen però és així). El únic que arrisca és Mas, ha evolucionat però ara és més de fiar que cap altra perquè té més per perdre que cap altra. Només si ICV té un fort castig electoral, ERC es posada al seu lloc, i es reforça a Mas, hi ha possibilitats de seguir endavant. Cal doncs que l'ANC sigui clara i rebutji els partits fraccionalistes (que de facto són tots menys CDC), rebutjant el vot a partits sense un compromids clar i avalat pels seus actes (que les paraules buides no valen res). Sinó a finals d'anys això estarà finiquitat i els independentistes de tota la vida haurem de tornar a començar. Sembla que només Rcat veu les coses clares, al menys fins ara les ha encertat totes. Personalment aclarir que no soc de cap partit i que vaig votar per primer cop a CDC el 25N (abans havia votat sempre partits independentistes, ERC, SI, CUP)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…