[-247] Transvasar-nos la dignitat (#loriuésvida)

Diari de Setge del 6 de març de 1714 (dia 225).

Canal de la Dreta (Aldover)










Arribo al poble a les poques hores que el Consell de Ministres espanyol hagi aprovat el pla de conques que posa en perill novament, una dècada més tard del primer assalt fracassat, la supervivència no només de l'ecosistema, sinó del mateix Delta de l'Ebre. Al matí següent contemplo de passeig com s'omple d'aigua a poc a poc el Canal de la Dreta, després de l'aturada hivernal del seu funcionament, aprofitada com sempre per netejar-lo i fer-ne el manteniment necessari. En tornar a casa hi trobo un veí qui, com sempre, em pregunta pel procés. No sembla gaire afectat per la notícia sobre els plans del govern espanyol: vols dir que hi guanyaríem alguna cosa, em pregunta retòricament, per passar després a relatar tots els patiments que la Guerra Civil i la repressió posterior va provocar en la seva família. La mà dura contra els seus, l'atac constant que encara es perpetua, entre altres tantes coses, en la política sobre el riu, ha generat en alguns un capteniment mesell.

De vassall. D'esclau. Justament aquests dies em venia al cap, en comprovar les reaccions d'alguns en contra del nostre procés de dignitat. Em recorda l'actitud d'aquells esclaus que tenen por a la llibertat, perquè el seu amo els garanteix un miserable plat a taula calent cada dia, roba i calçat, encara que a canvi rebin unes quantes fuetades del capatàs de la plantació, els sagni l'esquena a les nits i li diguin a tot sí bwana. Què farien ells, havent-se de fer el dinar tot sols, afrontant la complexa llibertat! Em fa venir immediatament també al cap aquella mítica pel·lícula de ficció carcerària en la qual un vell condemnat a cadena perpètua és alliberat després de dècades empresonat. Ancià com és, els pocs dies de llibertat que li queden acaben en suïcidi, incapaç de gaudir de la seva nova i ja tan desconeguda condició. Amics i amigues, sobretot no ens deixem transvasar ni el riu ni la dignitat.

Comentaris

  1. Molt real i molt poètic alhora.
    Jo mateix de vegades penso en com m'ho faria ara si tingués vint anys. No sé. Muntaria una empresa? Voldria ser assalariat? Potser autònom i anar per lliure? No sé.
    Doncs, penso que molta d'aquesta gent, que ara els poses d'exemple del Delta, pateixen aquest síndrome d'Estocolm. L'exemple del pobre presidiari que el deixen en llibertat als setanta o vuitanta anys i que vol tornar a la presó perquè, com va dir un de real, "això és casa meva". Són els fruits de la injustícia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas