Ves al contingut principal

[-247] Transvasar-nos la dignitat (#loriuésvida)

Diari de Setge del 6 de març de 1714 (dia 225).

Canal de la Dreta (Aldover)










Arribo al poble a les poques hores que el Consell de Ministres espanyol hagi aprovat el pla de conques que posa en perill novament, una dècada més tard del primer assalt fracassat, la supervivència no només de l'ecosistema, sinó del mateix Delta de l'Ebre. Al matí següent contemplo de passeig com s'omple d'aigua a poc a poc el Canal de la Dreta, després de l'aturada hivernal del seu funcionament, aprofitada com sempre per netejar-lo i fer-ne el manteniment necessari. En tornar a casa hi trobo un veí qui, com sempre, em pregunta pel procés. No sembla gaire afectat per la notícia sobre els plans del govern espanyol: vols dir que hi guanyaríem alguna cosa, em pregunta retòricament, per passar després a relatar tots els patiments que la Guerra Civil i la repressió posterior va provocar en la seva família. La mà dura contra els seus, l'atac constant que encara es perpetua, entre altres tantes coses, en la política sobre el riu, ha generat en alguns un capteniment mesell.

De vassall. D'esclau. Justament aquests dies em venia al cap, en comprovar les reaccions d'alguns en contra del nostre procés de dignitat. Em recorda l'actitud d'aquells esclaus que tenen por a la llibertat, perquè el seu amo els garanteix un miserable plat a taula calent cada dia, roba i calçat, encara que a canvi rebin unes quantes fuetades del capatàs de la plantació, els sagni l'esquena a les nits i li diguin a tot sí bwana. Què farien ells, havent-se de fer el dinar tot sols, afrontant la complexa llibertat! Em fa venir immediatament també al cap aquella mítica pel·lícula de ficció carcerària en la qual un vell condemnat a cadena perpètua és alliberat després de dècades empresonat. Ancià com és, els pocs dies de llibertat que li queden acaben en suïcidi, incapaç de gaudir de la seva nova i ja tan desconeguda condició. Amics i amigues, sobretot no ens deixem transvasar ni el riu ni la dignitat.

Comentaris

  1. Molt real i molt poètic alhora.
    Jo mateix de vegades penso en com m'ho faria ara si tingués vint anys. No sé. Muntaria una empresa? Voldria ser assalariat? Potser autònom i anar per lliure? No sé.
    Doncs, penso que molta d'aquesta gent, que ara els poses d'exemple del Delta, pateixen aquest síndrome d'Estocolm. L'exemple del pobre presidiari que el deixen en llibertat als setanta o vuitanta anys i que vol tornar a la presó perquè, com va dir un de real, "això és casa meva". Són els fruits de la injustícia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.