Ves al contingut principal

[-251] "Operación Palace": la mirada de l'arxiver (#23F)

Diari de Setge del 2 de març de 1714 (dia 221).

Castell de Cardona










De vegades convé pair amb calma les coses. En aquest cas, ha estat una setmana. Avui, em sumo amb retard al comentari del famós documental fals d'en Jordi Évole, un periodista al qual, tot sigui dit, crec modestament, fa massa temps que tothom li riu les gràcies. Si més no, la peça emesa diumenge passat va servir per posar damunt la taula algunes coses que, amb les meves ulleres d'arxiver, em van semblar molt rellevants. En primer lloc, la conveniència o no d'un reserva temporal d'accés tan llarga en el temps a la documentació de caràcter públic produïda per les administracions. Perquè cal anar més enllà de la legalitat existent, que es va encarregar de recordar l'Associació d'Arxivers-Gestors de Documens de Catalunya. Admeto, però, que estic una mica cansat dels debats en termes d'interpretació de la llei: m'interessa més discutir sobre el que és més convenient davant de cada disjuntiva. En tot cas, des del meu punt de vista, la mateixa legislació actual i encara més la interpretació sempre restrictiva que se'n fa deriva a la pràctica, gairebé sempre, en una sobreprotecció descarada del secret sobre les activitats dutes a terme pels gestors públics.

El secret aplicat a documents públics té ple sentit quan afecta afers oberts, el coneixement de tots els detalls dels quals pot posar en perill interessos clau i, fins i tot, la integritat física dels qui hi intervenen. També, quan existeixen dades de caràcter privat de tercers que no hi ha cap motiu pel qual hagin de transcendir a coneixement públic (normalment, es pot tractar els documents per fer que sigui accessible la resta de la informació que contenen). La resta dels afers públics han de romandre accessibles a l'escrutini de tothom quan abans perquè l'Estat no és (o hauria de ser) altra cosa que el gestor dels interessos de tots i cadascun de nosaltres. Però el fals documental, a més, posava damunt la taula un altre element particularment preocupant: les accions circumstancials i, fins i tot, les polítiques sistemàtiques exsitents de destrucció de documentació. En aquest sentit, l'Estat ha d'arbitrar els mitjans adequats per assegurar el control permanent de la documentació que es genera i la seva conservació. Transparència, accés i conservació dels documents públics al servei de la veritat, el costat bo del documental fals de l'Èvole. Demà parlarem d'uns quants aspectes que, des del meu punt de vista, pertanyen més aviat al seu costat fosc.

Comentaris

  1. Algú ho havia de dir.
    Èvole, des que feia de "follonero" no m'ha fet mai ni així de gràcia.

    ResponElimina
  2. És com el cas de mantenir dins d'una discrecionalitat ten opaca com la nit de les remuneracions econòmiques de les persones. Durant la meva època laboral vaig tenir dues enganxades amb companys pel mateix tema: Per què mantenir en secret les nòmines!? La resposta és molt senzilla: Hi ha molta gent que, bo i queixant-se -hipocresia d'alta qualitat!-, cobra complements de xanxullos. Això, evidentment, els fa vergonya ventilar-ho. Però, precisament, es tractaria d'això: ventilar les vergonyes! I qui no hi vulgui sortir com un drap brut al taulell del treball, que no hi participi a les compres de voluntats.
    És divertit com a la Generalitat d'aquell temps van trobar la sortida per no faltar a la legalitat i seguir amagant el pecat. Molt fàcil: Es posa en web el que correspon a cada categoria, però no es ventila mai què cobra en realitat cap persona. Feta la llei, feta la trampa.

    Doncs, amb això que comentes de les reserves dels arxius, igual del mateix... Mireu com en Martin-Villa està calladet, calladet! Sap perfectament que és criminal destruir documentació!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…