[-251] "Operación Palace": la mirada de l'arxiver (#23F)

Diari de Setge del 2 de març de 1714 (dia 221).

Castell de Cardona










De vegades convé pair amb calma les coses. En aquest cas, ha estat una setmana. Avui, em sumo amb retard al comentari del famós documental fals d'en Jordi Évole, un periodista al qual, tot sigui dit, crec modestament, fa massa temps que tothom li riu les gràcies. Si més no, la peça emesa diumenge passat va servir per posar damunt la taula algunes coses que, amb les meves ulleres d'arxiver, em van semblar molt rellevants. En primer lloc, la conveniència o no d'un reserva temporal d'accés tan llarga en el temps a la documentació de caràcter públic produïda per les administracions. Perquè cal anar més enllà de la legalitat existent, que es va encarregar de recordar l'Associació d'Arxivers-Gestors de Documens de Catalunya. Admeto, però, que estic una mica cansat dels debats en termes d'interpretació de la llei: m'interessa més discutir sobre el que és més convenient davant de cada disjuntiva. En tot cas, des del meu punt de vista, la mateixa legislació actual i encara més la interpretació sempre restrictiva que se'n fa deriva a la pràctica, gairebé sempre, en una sobreprotecció descarada del secret sobre les activitats dutes a terme pels gestors públics.

El secret aplicat a documents públics té ple sentit quan afecta afers oberts, el coneixement de tots els detalls dels quals pot posar en perill interessos clau i, fins i tot, la integritat física dels qui hi intervenen. També, quan existeixen dades de caràcter privat de tercers que no hi ha cap motiu pel qual hagin de transcendir a coneixement públic (normalment, es pot tractar els documents per fer que sigui accessible la resta de la informació que contenen). La resta dels afers públics han de romandre accessibles a l'escrutini de tothom quan abans perquè l'Estat no és (o hauria de ser) altra cosa que el gestor dels interessos de tots i cadascun de nosaltres. Però el fals documental, a més, posava damunt la taula un altre element particularment preocupant: les accions circumstancials i, fins i tot, les polítiques sistemàtiques exsitents de destrucció de documentació. En aquest sentit, l'Estat ha d'arbitrar els mitjans adequats per assegurar el control permanent de la documentació que es genera i la seva conservació. Transparència, accés i conservació dels documents públics al servei de la veritat, el costat bo del documental fals de l'Èvole. Demà parlarem d'uns quants aspectes que, des del meu punt de vista, pertanyen més aviat al seu costat fosc.

Comentaris

  1. Algú ho havia de dir.
    Èvole, des que feia de "follonero" no m'ha fet mai ni així de gràcia.

    ResponElimina
  2. És com el cas de mantenir dins d'una discrecionalitat ten opaca com la nit de les remuneracions econòmiques de les persones. Durant la meva època laboral vaig tenir dues enganxades amb companys pel mateix tema: Per què mantenir en secret les nòmines!? La resposta és molt senzilla: Hi ha molta gent que, bo i queixant-se -hipocresia d'alta qualitat!-, cobra complements de xanxullos. Això, evidentment, els fa vergonya ventilar-ho. Però, precisament, es tractaria d'això: ventilar les vergonyes! I qui no hi vulgui sortir com un drap brut al taulell del treball, que no hi participi a les compres de voluntats.
    És divertit com a la Generalitat d'aquell temps van trobar la sortida per no faltar a la legalitat i seguir amagant el pecat. Molt fàcil: Es posa en web el que correspon a cada categoria, però no es ventila mai què cobra en realitat cap persona. Feta la llei, feta la trampa.

    Doncs, amb això que comentes de les reserves dels arxius, igual del mateix... Mireu com en Martin-Villa està calladet, calladet! Sap perfectament que és criminal destruir documentació!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas