Ves al contingut principal

[-192] Bestiari del procés (27): J. Fernández Díaz, X. García Albiol i J. Guardiola

Drassanes (Barcelona)











Diari de Setge del 30 d'abril de 1714 (dia 280).

Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Clavagueram infecte.
Si el joc brut d’Estat tingués rostre la semblança amb aquest polític del Partit Popular seria extremadament pronunciada. És difícil acumular motius de major gravetat que justifiquin una dimissió en tants pocs mesos. Un veritable rècord de la nàusea. El darrer, la confirmació d’una sospita molt seriosa, a partir de la declaració dels policies implicats: que van rebre ordres dels seus superiors per investigar ciutadans (els famosos 33 jutges, encapçalats per Santiago Vidal, del manifest a favor d’una Consulta), simplement, pel fet que havien fet manifestació pública de les seves idees polítiques. Tot sigui dit, per cert, de la mateixa manera que fa mesos que s’està inspeccionant fiscalment ciutadans també com a repressàlia pel seu posicionament ideològic o la vinculació familiar amb els qui van al davant del procés.

García Albiol, Xavier (alcalde de Badalona).
Encalçar catalans.
El dia de Sant Jordi va venir marcat per la cacicada d’aquesta figura emergent del Partido Popular, capaç d’enviar la policia municipal contra una paradeta d’Òmnium Cultural desplaçada del seu lloc habitual a la fira d’entitats de Badalona. El fet ens va ensenyar dues coses: que, com va fer l’entitat mantenint la seva activitat de lectura de contes al carrer des d’una botiga, hem de plantar cara pacíficament i serena, sense caure en provocacions, i que el contrast ètic entre les nostres actuacions i les del dependentisme no pot ser més radical. No se sap encara que la (inexistent) Catalunya excloent de la diferència que cada dia invoquen els hagi prohibit enlloc cap activitat, fins i tot l’exhibició de les seves insígnies feixistes en el Dia de la raça.

Guardiola, Josep (entrenador del Bayern de Munic).
Un català al centre d’Europa.
L’entrada en escena de l’aleshores entrenador blaugrana va suposar un abans i un després en el tractament de la llengua catalana al futbol d’elit. Aquesta setmana el de Santpedor ha defensat el seu ús a les rodes de premsa, fins i tot, desacreditant públicament la reprimenda que la UEFA havia fet el dia abans a un periodista de Catalunya Ràdio que s’havia atrevit a preguntar-li en català, com si, ni més ni menys, fos una llengua d’estat. Els mitjans germànics, a més, han donat publicitat a un reportatge en el qual, clar i català, Guardiola s’afirma patriota català i nega que Catalunya sigui Espanya. Alemanya serà un escenari clau en el nostre futur polític i avui tenim encara més clar que, almenys, tenim un excel·lent ambaixador per explicar-nos.

Comentaris

  1. Prefereixo lloar la claredat de visió dels de l'Òmnium a Badalona, abans que creurem que en Pep sigui gaire fiable. Em temo que pot deixar-nos a l'estacada en qualsevol moment només per un rampell, el que sigui. Recordem que qui el va fer pujar va ser en Tito per les seves estratègies que desconcertaven el rival. El mateix Pep ho ha reconegut. Qui valia era en Tito, no pas tant en Pep. M'agradaria veure'l a Madrid defensant la independència de Catalunya. A distància tot és més fàcil. És en la proximitat quan veus qui té prou valor i qui no.
    Respecte d'en Jorge, només per la seva barroeria i el to imperatiu de la seva veu, ja em fa basques.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.