Ves al contingut principal

[-193]: Bestiari del procés (26): J. Cabré, J. Coll i C. Corbacho

Llotja de Mar (València)












Diari de Setge del 29 d'abril de 1714 (dia 279).

Cabré, Jaume (escriptor).
Elogi des de l’excel·lència.
El vespre de Sant Jordi un dels millors escriptors de la literatura catalana actual aprofitava el discurs en representació de les 27 persones i les 15 entitats guardonades asquest any simbòlic amb la Creu de Sant Jordi per expressar al Gran Timoner unes paraules de recolzament sincer que val la pena reproduir aquí: “no us arronseu president Mas, hi ha molta gent al costat vostre o vós esteu al costat de molta gent, no esteu sol, no estem sols, som molts i cada vegada més, som més i més il·lusionats”. Quan un suport tan decidit ve de l’excel·lència intel·lectual és molt més dolç. Un senyal clar que, mentre Albert Rivera es fotografia amb Belén Esteban per guanyar vots entre els espectadors de Telecinco, el millor del país està amb el procés.

Coll, Joaquim (historiador i tècnic de la Diputació de Barcelona).
Les amistats perilloses.
Representant de l’esquerra espanyolista als mitjans, no ha dubtat mai a criticar els correligionaris ideològics que tinguin com a prioritat aquest país. Ara, des de Societat Civil Catalana, sembla no tenir en compte aquesta contradicció. De fet, però, és molt pitjor: no l’importa alinear-se amb el feixisme. A mitja setmana comprovo quins comptes de twitter segueix l’oficial de la nova plataforma transversal espanyolista: són 702, entre els quals, molts de Plataforma per Catalunya (l’oficial i els de Barcelona, Igualada, Mataró, Reus, Sant Boi de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet), els de Catalunya, internacional i Espanya del Movimiento Social Republicano, el d’Alianza Nacional, el de Democracia Nacional (els assaltants de Blanquerna) i les seves joventuts, el general de Falange (FE) (amb els de Barcelona i Tarragona) i el de Falange Española de las JONS. Espectaculars referents.

Corbacho, Celestino (diputat del PSc).
Exclusivisme identitari.
Encara en Setmana Santa, l’exalcalde i exministre més ben arrapat a la cadira oferia a les xarxes socials una mostra lamentable del pitjor dels socialistes catalans en piular el següent: “Oriol Junqueras presidiendo una procesión y diciendo que con sus amigos habla en castellano. Vete con cuidado que te echaran de ERC”. La resposta del líder republicà, un zasca memorable, recordava que el PSc és l’unic partit que vol créixer a base d’expulsar-ne militants. L’expressió de Corbacho respon a l’ADN, interioritzat durant cinquanta anys, segons el qual el socialisme sucursalista del PSOE ostenta aquí, en exclusiva, la condició de guardià de les essències de la immigració; només ells són els grans intermediaris, els únics habilitats per repartir carnets de xarneguisme; els pastors que guien el ramat. Un xollo que se’ls acaba, amb gent com Súmate trencant-los el monopoli.

Comentaris

  1. Crec que amb el comentari d'en Jaume Cabré hi poses el dit sobre la llaga dels problemes de Catalunya amb Espanya. Que quins són? Està ben clar: El sostre o l'atalaia de la mirada de cadascú. Mentre els espanyols en general miren en curt, els catalans, també en general, i sobretot amb aquest encreuament actual Mas-Junqueras, mirem -o ho intentem- més enllà.
    Per exemple, i tornant a la meva conversa de dies passats amb uns convidats d'on estàvem convidats, no els acabo d'entendre encara. Com és possible que, essent persones cultes, no haguessin tingut el mínim d'interès d'assabentar-se de si els estaven aixecant la camisa o no, sobretot vivint a la Catalunya mateixa! Hi ha massa gent a la que els encanta les xafarderies i en canvi no tenen els mínims d'inquietuds per esbrinar les veritats, contrastar-les almenys.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…