Ves al contingut principal

[-201] 1714, quan va néixer l'Espanya que volen i va morir l'única que podríem haver acceptat (#memòriahistòrica)

Diari de Setge del 21 d'abril de 1714 (dia 271).

Aigüestortes
Disculpeu-me el títol, potser el més llarg de la història d'aquest bloc. Llegeixo que Societat Civil Catalana, la nova plataforma del dependentisme, ha anunciat entre els seus actes per als propers mesos un a Tarragona per al proper Onze de Setembre. He de dir que em sembla molt, però, molt coherent. Només discrepo de l'hora escollida, les 18:08: els pertocaria de ple dret fer-ho a les 17:14 hores, si fos possible, davant una efígie del duc de Berwick. Per què, us preguntareu, si aquesta és la data que commemorem els catalans que tenim com a referència primera el nostre país? Molt senzill: perquè el 1714 va néixer l'Espanya en la que ells creuen avui i va morir (després de segles de pressió envers la centralització) la de constitució composta que nosaltres podríem acceptar. La sort de la Guerra de Successió va marcar profundament la història de l'espai polític peninsular. De l'anterior dispersió de la sobirania, compartida entre el monarca i les diversitats comunitats polítiques, es passà a una concentració absoluta del poder en mans dels Borbons, tot aplicant un model polític arcaic en gairebé tots els ordres que faria fallida dècades més tard a la França revolucionària.

Coincidint amb el 1808 que vol celebrar Societat Civil Catalana, quan catalans i espanyols van compartir l'objectiu comú de fer fora de casa el tradicional enemic francès, sobretot el 1812, s'inicià el desplegament del liberalisme a Espanya, dificultós per la pervivència de la voluntat absolutista del monarca i de molts dels seus partidaris. Liberalisme fallit traduït en un règim sempre corrupte i a mercè del poder militar que no es va completar plenament en una democràcia amb tots els ets i uts fins el 1931 (i encara parcialment per la manca del vot femení) i amb la curtíssima durada que tots sabem. Quan, doncs, la sobirania passà de mans del monarca al poble espanyol (la que ara ens invoquen cada dia per negar-nos votar) ho va fer en virtut d'una concentració que s'havia produït, a sang i foc, per obra i gràcia de Felip V. Sense ell no sabem com s'hauria produït aquest trànsit entre les velles estructures de sobirania anteriors al 1714 i el nou Estat espanyol. El primer Borbó, doncs, va fer una passa inicial i imprescindible en la construcció de la sobirania que ara invoquen els enemics de la plena sobirania de Catalunya. Seria normal que ho celebressin.

Comentaris

  1. Complicada és la història de tots i cadascun dels implicats en cada fet. El més interessant seria poder viure tranquils, en llibertat i bon respecte mutu. Però, sembla que això és impossible del defecte propi dels humans de sentir por, ignorància i, per tant, egoisme. És una assignatura que ens cal assumir permanentment generació rere generació. Aquest planeta és la seu d'una escola d'aprenentatge de convivència. Qui no en sap fa la guitza a l'altre, i així successivament.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…