Ves al contingut principal

[-202] Bestiari del procés (21): J.R. Bosch, M. Calçada i J.J. López Burniol

Diari de Setge del 20 d'abril de 1714 (dia 270).

Bosch, Josep Ramon (empresari i promotor de Societat Civil Catalana).
Els hereus de Berwick.
Amb una espectacular cobertura mediàtica, l’associació que pel seu nom parla en representació de tothom (els indepes no som societat civil), promoguda per una seixantena de dependentistes connectats (sovint, literalment) al PSc, PP, Ciudadanos i altres grups ultraespanyolistes, que vol esdevenir una mena de cantó fosc de la força, el revers de l’ANC, ha llançat el seu manifest. Diu que vol ajudar els anti-independentistes ha sortir de l’armari; costa de creure perquè no se’ls ha vist mai amagats d’ençà del 1936. Entre les convocatòries que anuncia, embrutar el dia de Sant Jordi i revaloritzar l’alçament antifrancès del 1808, que va unir catalans i espanyols en un objectiu comú. Crec que s’equivoquen: van guanyar el 1714 i hauríen de celebrar amb eufòria el Tricentenari; a ells la història també els convoca, però a consolidar el supremacisme.

Calçada, Miquel (periodista, autor d’Afers Exteriors).
Hipersensibilitat unidireccional.
Darrerament, la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) acostuma a oferir-nos tendres espectacles de victimisme dependentista contra tot allò que es mou. Presenciar com l’espanyolisme que monopolitza tots els mitjans públics a Espanya denuncia una suposada persecució a Catalunya és de traca i mocador. Arriben fins i tot a demanar l’eliminació dels mitjans públics catalans alhora que denuncien que no hi apareixen prou. La darrera ofensiva ha tingut per objectiu Miquel Calçada. Es lamenten que porta una estelada quan apareix al seu programa (fixa’t) i que va dedicar massa atenció a Ramon Tremosa en el darrer, dedicat a la Unió Europea. Entretant, Televisió Espanyola es permet criticar fins i tot els mitjans internacionals que s’atreveixen a mostrar-se comprensius amb l’independentisme.

López Burniol, Juan José (notari de Barcelona).
Perdent l’esperança.
La darrera proposta d’Alfredo Pérez Rubalcaba ha excitat aquesta setmana els qui creuen encara, contra tota esperança, en l’èxit de la tercera via. El notari més present als mitjans, històricament proper als socialistes, ha corregut a llançar la seva hipòtesi: arribats al moment d’un acte de plena sobirania pel nostre Parlament, Europa forçarà el govern espanyol i els catalans a pactar una reforma constitucional en sentit federal. D’acord amb una part de la diagnosi, en total desacord amb l’altra: Brussel·les preservarà sobretot l’euro i els grans estats els seus interessos imposant una solució a Madrid, però serà inviable obligar la majoria dels catalans a acceptar un status polític diferent al que hagin triat: per això és tan important votar. Perquè tots sabem que després ja no hi haurà marxa enrere.

Comentaris

  1. Diana!
    El tercer capítol, el dedicat a en López Burniol i al final del paràgraf on entenc que parles de la burla que en faria en Burniol del dret a decidir independència o no. Té gràcia que hi hagi tanta gent que tingui por de que la decisió catalana sigui la d'emancipar-nos dels lligams de supeditació espanyola i, si molt m'apuren, de la UE. Por, por i por. Són gent que viuen amb el temor del càstig. Amb el bonic, satisfactori i que omple de plenitud saber que ets plenament lliure de prendre les teves pròpies decisions. En seràs l'únic responsable! És com fer el cim i baixar suaument i amb satisfacció. No saben viure!!
    Ah, i no és qüestió de dir-me innocent o il·lús. Mireu el què està fent aquest Rienzi a Itàlia!! A veure si no era possible ser honest i just amb la societat.
    Burniol i tants altres són gent sense cap il·lusió per la vida, siguis gran o jove; són gent morta en vida.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…