Ves al contingut principal

[-204] Bestiari del Procés (20): E. Punset, J. Rosiñol i A. Sánchez Camacho

Monestir de Sant Cugat del Vallès










Diari de Setge del 18 d'abril de 1714 (dia 268).

Punset, Eduard (expolític i divulgador científic).
Intel·ligència en deconstrucció.
L’entrada de la seva filla en el número tres de les llistes de Ciudadanos a les europees, ha derivat en el suport del veterà expolític centrista a la formació estrella del dependentisme. Un recolzament acollit per l’entorn mediàtic de l’espanyolisme català (famolenc com el tenim) amb gran alegria i gatzara. No és d’estranyar: és un gran progrés, si tenim en compte que van començar amb el Yoyas. Una periodista-activista de la corda considerava el suport de Punset com una demostració que la intel·ligència és amb la submissió a Espanya. La idea només té un petit inconvenient: que absolutament totes les enquestes fetes als darrers anys demostren empíricament que com més alt és el nivell d’estudis de la mostra consderada més gran és també el percentatge d’independentistes. Llàstima.

Rosiñol, Josep (president de Societat Ciivil Catalana).
Quatre anys de retard.
L’Assemblea Nacional Catalana va néixer estrictament de la Conferència Nacional per l’Estat propi celebrada l’abril de 2011; en realitat, però, l’origen cal cercar-lo en desembre de 2009, no només perquè fou a l’entorn de la Consulta d’Arenys de Munt que es constituí el nucli rector, sinó perquè va sorgir de l’escalf de les mobilitzacions pel vot que la van seguir. Ara, el dependentisme ha decidit, després del fracàs els dos darrers anys de les seves convocatòries de manifestació del Día de la Hispanidad, articular Societat Civil Catalana, una entitat transversal en favor del manteniment de la dependència i la submissió de Catalunya envers l’Espanya, que la vol esborrar del mapa per sempre. Fan tard. Massa. I ho saben. Perden la partida i s’equivocaran molt.

Sánchez Camacho, Alicia (presidenta del Partido Popular a Catalunya).
Parlar per parlar.
Des de la Camarga, tot esperant la seva defenestració política, la Sánchez Camacho s’arrossega penosament per la vida política catalana. La seva buidor personal (no sé, segons diuen de les converses que alguns li han sentit mentre dina amb amigues) es veu encara superada per la capacitat per contradir-se. Diumenge passava per la Nostra per no quedar-se enrere en la cursa dependentista i clamar contra l’Assemblea, tot afirmant que no representa ningú; que qui representa de veritat els catalans és el Parlament de Catalunya: aquesta era la seva reflexió tot just 48 hores abans que el Congreso de los Diputados amb majoria absoluta del seu partit, es passés pel folre la voluntat expressada per dos terços dels catalans! Coherència espectacular.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…