Ves al contingut principal

[-205] L'important és que et reconeguin la independència (#procés)

Diari de Setge del 17 d'abril de 1714 (dia 267).

Aquests dies, arran de la negativa del Congrés dels diputats espanyol a autoritzar l'organització d'un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, així com de les posteriors declaracions del Gran Timoner a diversos mitjans francesos, ha tornat a emergir amb força el debat sobre les famoses eleccions plebiscitàries. En realitat, som exactament on érem: només la consulta acordada el desembre té l'acord de tots els partits compromesos amb el procés i al líder de CiU (davant el que diuen les enquestes) no l'interessarà convocar eleccions ni podrà en cap cas aspirar a mantenir-se sense fer-hi res. Són dues raons pràctiques (més enllà de consideracions morals) que em continuen portant a pensar que el president Mas anirà fins al final i el dia 9 de novembre s'obriran els col·legis electorals. De fet, el seu compromís amb una Consulta legal és deliberadament indeterminat: d'acord amb la legalitat espanyola o amb els principis generals de la Carta de Nacions Unides? Digueu-me babau, però encara crec que aquest és l'escenari més probable i que el gran, gran repte serà el de donar credibilitat a una consulta boicotejada amb pinça per l'Estat i el dependentisme català amb una participació que superi el 50% del cens.

És innegable, però, que aquesta tornada del debat sobre les plebiscitàries ha anat acompanyada de posicionaments als mitjans d'opinadors partidaris de passar pantalla. Fer-ho plegant-se a l'amenaça a mi em sembla, com a mínim contradictori. D'entrada, suposa desmentir a la pràctica la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013, que havíem convingut que es mantenia en vigor digués el que digués el Tribunal Constitucional. Som sobirans però ens sotmetem al que disposi la legalitat espanyola, encara que vagi contra el principi democràtic: rar, molt rar. Els qui es decanten per passar a plebisctàries insisteixen, però, que l'important és guanyar la independència, no fer la consulta. Disculpeu-me, però en realitat, no. El que és més important de tot és els altres et reconeguin la independència. Per això estic molt convençut que la Consulta juga un paper tan i tan transcendent: fer-la digui el que digui Espanya, triant aquest moment com el més adequat per saltar el mur de la legalitat espanyola, suposa un aval brutal en termes democràtics davant del món. Molt més que fer-ho directament amb una Declaració d'Independència.

Comentaris

  1. Al meu entendre, un estat es pot considerar independent quan:
    1-és sobirà sobre el seu territori -amb les lògiques limitacions dels tractats internacionals.
    2-un nombre significatiu d'estats el reconeixen com un d'ells.
    No pot fallar cap de les dues premises. Per més que durant la guerra freda els EUA reconeguessin els estats bàltics, eren països ocupats per la URSS. I un estat autoproclama independent sense reconeixement -Transdnièster, Xipre del Nord- té una viabilitat molt compromesa.

    ResponElimina
  2. Quin nombre significatiu d'estats reconeix com un d'ells a Taiwan? Cap de la Unió Europea, ni els Estats Units, ni Rússia, ni, el Japó, ni per descomptat la Xina. Actualment Taiwan té una renda per càpita semblant a la d'Alemanya, segons dades del Fons Monetari i del Banc Mundial. La seva capital, Taipei, és una ciutat moderna, on s'hi pot comprar de tot, amb uns nivells de seguretat molt alts. Té una avançada xarxa de ferrocarrils d'alta velocitat, i té una indústria altament innovadora amb tecnologia punta. La seva població té nivells d'educació altíssims. Si us plau, res a veure amb Transnístria (amb nivells de benestar molt baixos i alts índex de corrupció a tots nivells). Diria que Catalunya és molt més propera a Taiwan que a Transnístria. Si Moldàvia ja és un Estat que s'aguanta amb pinces, imagina't Transnístria. Pots entrar a Taiwan sense cap problema (amb un passaport vàlid), força més complicat és Transnístria.

    ResponElimina
  3. Per poder fer una DUI amb garanties de seguretat cal tenir alguna complicitat internacional. No és qüestió de quedar-nos sense poder replicar amb prou garanties. Es pot intentar fer el cop de geni, sí. Però, serà quan ens tombaran i ho perdrem tot. Jo mateix friso per acabar aquest procés. Però reconec que cal anar pas a pas. Una DUI feta durant unes eleccions necessiten, crec, algun recolzament internacional.
    També, poden ser preocupants els processos interns d'associacions com l'ANC. Acabo de llegir que hi ha un nou corrent intern dit Essència que sembla que vol córrer encara més. Jo voldria demanar seguir fent confiança a la Carme Forcadell. Està demostrant dia rere dia la seva gran capacitat de maniobra i sensibilitat com per no arriscar-nos més. El gran perill pot ser caure en desviacions que ens puguin provocar forats perseguibles legalment. La cagaríem irremeiablement.
    En fi, potser estic molt assossegat perquè he estat uns dies per la Garrotxa i allà tot això ja es viu amb molta normalitat, com si tot estigués ja fet.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.