Ves al contingut principal

[-206] Bestiari del procés (19): R. Mejide, J. Nadal i A. Pérez Rubalcaba

L'Ampolla













Diari de Setge del 16 d'abril de 1714 (dia 266).

Mejide, Risto (creatiu publicitari).
Malalt de carnetisme.
Mentre el president espanyol Mariano Rajoy tornava a repetir la seva estultícia de la sang que ens uneix, aquest histriònic presentador televisiu entrevistava, diumenge, al president d’Esquerra. Amb el seu vedetisme habitual, no va deixar al bo d’en Junqueras enllaçar (i mira que és difícil) més de dues frases seguides. Particularment delirant va ser el moment en el qual li va preguntar sis vegades que què deia el seu DNI. Antic, antic, encara que amb posat modern, Mejide no entén que el catalanisme (avui, majoritàriament sobiranista), a diferència de l’espanyolisme, no és l’ètnic de la sang, sinó el conformat a partir d’elecció lliure. Per això el nostre actual document d’identitat pot dir missa: ja és paper mullat.

Nadal, Joaquim (exconseller socialista).
S’agafa abans un mentider.
La setmana ha acabat amb una nova fumarada de l’establishment en defensa d’una hipotètica reforma constitucional per a la qual no existeix cap mena de consens ni a Espanya ni encara menys a una Catalunya, que ja ha passat aquesta pantalla. La credibilitat dels proponents a més, és radicalment nul·la. L’exalcalde de Girona ha recordat que fou precisament Pérez Rubalcaba qui va oposar-se amb més energia al traspàs a la Generalitat de la titularitat dels aeroports catalans. Cal recordar, sobretot, encara que ara mirin cap a una altra banda després de lobotomitzar el PSc, que la sentència del Tribunal Constitucional de juliol de 2010 que va assassinar l’autonomisme va seguir fil per randa els arguments de l’advocat de l’Estat del govern Zapatero. Difícilment ens tornaran a enganyar.

Pérez Rubalcaba, Alfredo (líder socialista espanyol).
Fum, fum, fum.
La intervenció del secretari general del PSOE al debat al Congrés del passat dimarts hauria d’haver fet amagar-se sota l’escó als seus correligionaris catalans. Resulta que, a diferència dels sobiranistes, que estem obligats a revelar fins a l’últim detall d’un futur que no depèn de nosaltres, el senyor Rubalcaba pot parlar de la reforma constitucional sense concretar res de res. Boira per ensarronar, trenta anys més, una altra generació. I a més, declarar-se, contra allò que ell mateix defensava el 1976, absolutament (així, absolutament) contrari al dret a l’autodeterminació. Ell vol que continuem junts i, per tant, no podem votar una altra opció que la seva. Gran demòcrata, sí senyor. Campalans, Serra i Moret, Pallach, Raventós. Pobre PSc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…