Ves al contingut principal

[-210] La primera pista del desenllaç (#procés)

Diari de Setge del 12 d'abril de 1714 (dia 262).

Penarroja de Tastavins












Digueu-me optimista, però a mi em sembla que el paper de la premsa internacional delata cada vegada de manera més evident, la solidesa creixent de la nostra posició i, en paral·lel i com a conseqüència, l'afebliment setmana a setmana del govern espanyol. Fa mesos, del Financial Times a Viviane Reding, que Europa està dient a Espanya que ha de negociar per resoldre el problema català. Aquesta setmana els mitjans de la tercera via desesperada cap al no res, proclamaven a bombo i plateret, l'oferta que Rajoy ens faria. A l'hora de la veritat, zero patatero. El Partido Popular continua considerant que és més important taponar la fuita a les seves fronteres electorals cap a l'extrema dreta que no pas fer cas de les veus que li demanen un gir en l'actitud cap a Catalunya, amb un tites-tites capaç d'esberlar la nostra posició unitària a favor de la Consulta. Estan convençuts, en aquest joc de dos cotxes en paral·lel que continuen accelerant, que acabarem frenant en el darrer moment per no estimbar-nos.

De la reacció dels mitjans internacionals em quedo amb l'extraordinària difusió (la nostra carpeta és de les primeres que hi ha damunt la taula ara mateix), però sobretot amb la constatació que fan, generalitzada, que el nou no del Congrés dels diputats espanyols no servirà per aturar la determinació del Parlament de Catalunya. A mi em sembla apreciar, cada vegada més, que ens atorguen una major credibilitat. Constaten que estem seguint totes les passes del procés de manera escrupolosament democràtica. I això ens dóna una enorme credibilitat. Així, doncs, a continuar amb el següent pas: a casa nostra, una clara victòria sobiranista a les eleccions europees. I en tot cas, aquest creixement en credibilitat i legitimitat, reconeixible en l'actitud de la premsa internacional, em sembla un indicador clar de per on aniran els trets de l'actitud d'Europa i el món quan, després d'haver exhaurit totes les vies i entestada Espanya en un immobilisme suïcida, procedim solemnement a proclamar la República Catalana des del nostre Parlament.

Comentaris

  1. Estem, efectivament, a la recta final. Potser encara massa llarga pel meu gust, però segura, que és el que cal. El camí traçat per tots els moviments socials civils, polítics i econòmics que hi tenim ficats amb el tema, són d'una excel·lent capacitat de gestió. Pobres espanyols, no saben com reaccionar encara. Ells sabran.

    Us passo aquest enllaç:
    http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/732439-defoe.html?cca=1
    Parla -per a mi és una descoberta!- d'un Daniel Defoe novel·lista, periodista i espia que va divulgar el drama català de la seva època del 1700. També, hi surt com un competidor d'en Defoe divulgant el nostre drama en Jonathan Swift, un altre escriptor de l'època. Tota Europa n'anava plena i jo sense saber-ne res. El què pot arribar a fer la censura!!!!

    ResponElimina
  2. Si els resultats de les europees a Catalunya són contundents, a favor del procés d'autodeterminació, Brussel·les s'haurà de mullar. Això és el que fa que Rajoy estigui tan tranquil. No farà res, mentre Brussel·les no li ho ordeni. I Brussel·les imposarà la consulta, sota risc que en cas de no fer-ho, Catalunya faci una DUI, i pugui ser reconeguda de forma immediata per alguns països extracomunitaris. Brussel·les i Washington no poden permetre's el luxe que una perla com Barcelona caigui en mans dels russos, que podrien reconèixer Catalunya de forma immediata per crear un problema intern dins la UE.

    ResponElimina
  3. ¿Y os creeis todas estas tonterías?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.