Ves al contingut principal

[-211] La lliçó del Quebec, ui sí (#procés)

Diari de Setge del 11 d'abril de 1714 (dia 261).

Montserrat











Tal i com ens té acostumats el gran diari de l'esquerra nacionalista espanyola, la lliçó anti-independentista de dimarts passat venia amanida per François Richard, catedràtic de la School of Political Studies de la Universitat d'Ottawa (Canadà) i catedràtic visitant a la Universitat Pompeu Fabra. L'home ens volia alliçonar sobre el fet que, les derrotes en els referèndums al Quebec de 1980 i 1995 havien anat seguides, com a conseqüència indirecta, de molt severes retallades en la capacitat política del govern autònom de Montreal. A la vista del seu argumentari, en el cas d'aquest insigne professor podem parlar realment, amb tota propietat, de professor visitant. Ara que està de moda, de visitant amb una gran V, com a la mítica sèrie de llangardaixos intergalàctics. Perquè aquest home no és que vingui d'un altre continent, sinó que, directament, sembla procedir d'un altre planeta en el qual es mengen, sinó ratolins, gripaus enormes.

El sol enunciat del seu posicionament és de jutjat de guàrdia intel·lectual. És com si aquí ens haguéssim xalat de sobte. Érem feliços i de la nit al dia vàrem decidir que volíem marxar. Parla com si l'Estat autonòmic dissenyat a la Transició no hagués començat a fer aigües amb la LOHPA, com si el govern central hagués respectat alguna vegada el nostre marc competencial en algun dels àmbits, com si no fossin objecte d'una detracció fiscal pròpia d'un règim colonial, com si el Tribunal Constitucional no s'hagués carregat la voluntat popular expressada en referèndum, com si el govern espanyol no fos immers en un procés enfollit de recentralització (una declaració d'amor cada divendres, com va dir en Jordi Turull) que ho abasta absolutament tot. I és que, justament, els suposats efectes amb els quals el professor Rocher ens avisa són precisament les causes que han portat a la situació actual de no retorn. Perquè tenim ben clar que és victòria o mort.

Comentaris

  1. És per on es demostra que cadascú s'ha de cuidar de si mateix i no ficar-se en casa d'altri. No m'agrada gaire escoltar els qui no faran res per arreglar el tema català. Els opinadors del país si que col·laboren a crear o desacreditar una feina, una política, etc. Però dels qui no en faran cap esforç per treure cap tronc de la foguera, doncs, creieu-me, m'entren per una orella i em surten per l'altra indiferentment.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…