[-213]: Bestiari del procés (16): A. M. Rouco Varela, S. Sáenz de Santamaría i M. Valls

Sant Miquel de Terrassa
Diari de Setge del 9 d'abril de 1714 (dia 259).

Rouco Varela, Antonio María (cardenal arquebisbe de Madrid).
Actituds poc cristianes.
He assistit a les xarxes socials a interessants debats sobre si l’anticatalanisme fou o no un dels motors essencials de l’esclat de la Guerra Civil espanyola. A mi em sembla que sí. Per als qui ho dubten, aquesta setmana el cardenal Rouco Varela ha pres novament protagonisme amb la seva habitual manca de caritat cristiana, fent ús de la seva funció religiosa per defensar l’ideari polític de l’espanyolisme radical. Ras i curt, ha aprofitat el funeral d’estat d’Adolfo Suárez per a advertir/amenaçar contra les actituds, així en present, que poden causar una Guerra Civil. Si fins ara ens escandalitzava amb la seva defensa de la unitat d’Espanya com un bé moral, ara ha passat a practicar l’amenaça, a compte de la violència que poden provocar els seus. Molt, però molt trist.

Sáez de Santamaría, Soraya (Vicepresidenta del govern espanyol).
Quan l’assassí t’acusa d’assassinat.
Parlant de fraus, diumenge passat ens visitava la responsable de la principal tupinada electoral de la “democràcia espanyola”, perpetrada amb motiu de les darreres eleccions catalanes, amb la intervenció del CNI per acusar falsament Mas de tenir comptes a Suïssa. La vicepresidenta ens va fer saber que vetllarà, entre altres coses, perquè els catalans no perdem el dret de vot a les eleccions europees i perquè conservem la nacionalitat espanyola: és molt curiós perquè són dues coses que depenen estrictament de que Espanya no ens veti i de que no prengui la nacionalitat a qui no vulgui perdre-la. Ens acusa d’accions que nomes pot dur a terme l’Estat espanyol voluntàriament. Que ningú reclama des de Catalunya. Perquè és només la Moncloa qui amenaça cada dia. I això, en una societat normal (millor si no se n’assabenten) no funciona.
Valls, Manuel (primer ministre francès).
La mirada dels altres veïns.
Els sobiranistes hem llegit aquests dies una autèntica profusió d’arguments a favor i en contra de la conveniència que sigui Manuel Valls, fill de català, francès de nacionalitat des dels dinou anys, qui probablement hagi d’entomar des del Palau de Matignon les passes més decisives del procés cap a la independència de Catalunya. De moment, hem comprovat que fins ara Hollande ha callat com un mort. Només el temps dirà si ha estat oportú o no. En tot cas, sí hi ha una cosa que podem afirmar a hores d’ara (amb totes les prevencions que la política de la República aplica a la Catalunya Nord): a hores d’ara un fill d’immigrant català ocupa un lloc més alt a França del que cap aborigen del nostre país ha aconseguit a la metròpoli al llarg dels darrers cent anys.

Comentaris

  1. Per a mi, encara em resulta un petit misteri el tarannà d'en Manuel Valls. Encara no em pregunto què pot arribar a fer amb la relació Catalunya-França, sinó quin tracte tindrà amb els seus immigrants, polítiques econòmiques, etc.
    Dels altres dos pallassos de la decadència espanyola, ni en parlo.

    ResponElimina
  2. França és l'actor més important en el nostre reconeixement després del dia D. Més que Alemanya, els EUA o Alemanya. França té una contradicció important entre el que li dicta el cor -jacobonisme- i el que li dicten els interessos -veure una Bèlgica al Sud. Crec que al final s'imposarà la segona opció0, que és la que s'acaba imposant usualment.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)