Ves al contingut principal

[-214] Bestiari del procés (15): E. Millo, G. Peñarroja i I. Rigau

Barcelona
Diari de Setge del 8 d'abril de 1714 (dia 258).

Millo, Enric (portaveu del PP al Parlament).
Jugant a demandar.
M’entra un atac de riure quan llegeixo al diari comtal que “el PPC estudia denunciar la web ‘Nova Terra Lliure’ por enaltecimiento del terrorismo”. Naturalment, el partit parla per boca del senyor Millo un autèntic expert en estudiar demandes... i mai presentar-les. Que li ho preguntin sinó a Joan Puigcercós, que fa mesos que espera a rebre la citació arran d’haver desvetllat l’intent de l’ara popular d’anar a les llistes d’Esquerra. Es tracta, naturalment, d’enfangar el camp. D’embrutar l’independentisme tot barrejant-lo amb la violència per la via de connectar-lo a una web l’autoria de la qual (probablement, el mateix CNI) ningú no coneix. I és que, amics i amigues, necessiten desesperadament crispació i violència. Troben tant a faltar Terra Lliure que si no existeix se l’inventen! Estan fatal.

Peñarroja, Galdric (coordinador de la gigafoto de la Via Catalana).
Alegria contra negror.
Segur que molts ho haureu fet. A mi m’alegra l’estona. Entreu a un tram qualsevol i llisqueu d’esquerra a dreta. Les cares de felicitat del personal ho diuen tot. Hem de guanyar per nassos, perquè només fem que proposar i engrescar. I ells només prohibeixen i neguen. L’esclat d’alegria de la publicació de la gigafoto coincideix amb la celebració a Tarragona de l’assemblea de l’ANC i la previsible confirmació, quan llegiu aquestes lletres, que el gran acte de l’Onze de Setembre d’enguany tindrà com a objectiu omplir de dalt a baix la Diagonal amb dos milions de persones. Ens hi deixarem la pell. Disculpeu només un però, crec que hem decidit massa aviat desaprofitar l’excel·lent oportunitat que ens oferien les eleccions europees del 25 de maig: un servidor pensa, almenys, votar vestit de groc.

Rigau, Irene (consellera d’Ensenyament).
Veritats indirectes.
Hem descobert que a Catalunya s’està trencant un model, el d’immersió, que ni tant sols s’estava aplicant a la pràctica. Ara hem confirmat (com flairàvem) que, segons admet el propi Departament, un 14% dels centres catalans no practiquen la immersió lingüística i en el cas de l’escola concertada objecte de la demanda que ha sortit a la llum aquesta setmana, el català no és ni tan sols majoritari. Imagineu-vos i això és segons les dades proporcionades pels mateixos centres! La realitat, és evident: hi ha encara molts professors monolingües castellanoparlants, precisament, a les zones que més ho són en general per composició demogràfica. No som, doncs, només davant una batalla contra el model, sinó en una guerra total contra la nostra llengua. I el camp de batalla el tenen ben clar: tot el domini del lingüístic, arreu on s’empri el català.

Comentaris

  1. En Millo ja el veia com un portador del cinisme per excel·lència. Amb aquesta cara d'un somriure tan sorneguer com pot, paga tota la seva carrera política-professional. No té remei.
    En Puigcercós va encertar-la plenament al rebutjar-lo per ERC. Probablement, el seu partit polític d'origen, UDC, ja no el deuria promocionar en veure aquestes galtes tan cofoies.

    ResponElimina
  2. AN MILLO,NO ES RES MES QUE UN POBRE HOMENET,QUE ES VA CREURE LAS "CHORRADES" DE L'ESPIONA DE LA CAMARGUE,NO VAL NI LA PENA PARLAR D'ELL...JA SU FATA.
    D'ELS ALTRES COINCIDEIXO PLENAMENT.....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…