Ves al contingut principal

[-215] Sobre la pressa i la ingenuïtat (#procés)

Diari de Setge del 7 d'abril de 1714 (dia 257).

Palau del Lloctinent (Barcelona)
No me'ls trobo mai, ni a la vida, ni a les xarxes socials, però ells insisteixen en la seva existència. Diuen que alguns dels nostres exterioritzen a la lleugera que la independència ho solucionarà tot en un plis-plas i que l'assolirem amb un clic. Sí, encara ens ho diuen, per ridiculitzar-nos, una vegada i una altra. Es tracta d'un lloc comú, naturalment, que només existeix en la ment dels qui ens critiquen. Insisteixo, encara no m'he trobat amb ningú que practiqui un simplisme com aquest, que sistemàticament ens encolomen per desacreditar-nos. Acostumen a associar-lo als qui tenim pressa, perquè voldríem que quedés una mica de país quan assolim la llibertat plena. Perquè pensem que l'autonomisme d'aquests trenta-cinc anys, impulsat per alguns, acceptat pels altres, ens ha deixat una Catalunya trinxada, amb un atur insostenible, una pobresa punyent i una dramàtica manca de futur per als joves. I hi voldríem intervenir amb les nostres pròpies eines quan abans. Senzillament, per fer el que ells no han fet fins ara.

Curiosament, hipòcritament, ens titllen d'ingenus. Ho fan cada dia als mitjans. Des de les tribunes que ocupen fa mitja vida. Ens diuen que compte, que no podem tirar pel dret, que correm massa. Deu ser que no miren al seu voltant per veure com han deixat el país des del seu pedestal. Afirmen displicents que no podem fer el pas cap a la llibertat sense suports internacionals, sense obtenir abans l'acord d'Espanya. I ens diuen ingenus! Inconscients de les dificultats. I és exactament, rigorosament al contrari. El que ens volen és babaus. És justament perquè estem convençuts de l'alçada històrica i de la dificultat enorme del procés que volem fer via. Estem convençuts que, d'entrada, gratuïtament, ningú no ens recolzarà al món. Que Espanya mai acceptarà suïcidar-se. Que, per tant, només a la brava aconseguirem demostrar al món la nostra insubornable determinació. Que només així forçarem la intervenció de la comunitat internacional i obligarem el Regne d'Espanya a seure a la taula de negociació per al repartiment de béns i obligacions. En resum, és justament perquè no som uns ingenus que tenim tanta pressa.

Comentaris

  1. Precisament, el perill en el que hi podem caure pot ser el d'una sensació de satisfacció fictícia una vegada feta i guanyada la votació del referèndum. Serà llavores quan caldrà ser molt forts i segurs en les negociacions. Tot això ho haurem de fer sols i moltes vegades en contra, no cal dir de les forces espanyoles com sempre.
    En fi, només hem fet que començar!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…