Ves al contingut principal

[-216]: Bestiari del procés (14): M. A. Gimeno, V. Grífols i J. M. Lara

S'Agaró
Diari de Setge del 6 d'abril de 1714 (dia 256).

Gimeno, Miguel Àngel (president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya).
Posi’m una altra de supremacisme.
Potser el nom no us sonarà gens, però el magistrat Gimeno és una de les primeres autoritats de Catalunya. Darrerament, es distingeix per presidir el braç armat de l’Espanya que està trinxant a sentències la immersió lingüística en aquells centres (pocs més de la meitat del país) on realment existia. Com a representació màxima del supremacisme lingüístic que executa, veieu sinó la ratificació ara del següent fragment de la sentència 332/2012, de 29 de maig, objecte de polèmica aquesta setmana: “...declarar de igual modo el derecho de los recurrentes a que todas las comunicaciones, circulares y cualquier otra comunicación, tanto oral como escrita, que le sean dirigidas por el centro escolar lo sea también en castellano...”. I para celebrar tan colonial actitud, el TSJC ho comunica a la Generalitat en versió monoligüe espanyola!

Grífols, Víctor (president de Grífols).
El bon ús de la sang.
Coincidint en el temps amb una referència del president espanyol a la sang més pròpia de Sabino Arana, dijous l’empresari farmacèutic, líder mundial en el sector dels hemoderivats, va aprofitar la inauguració d’una nova planta a Parets del Vallès per llançar un missatge de confiança i suport en el Gran Timoner. Emulant la seva pròpia determinació, va recordar que quan es disposa d’un objectiu clar, no convé arronsar-se davant les dificultats. El contrast amb els qui no han arriscat mai ni un sol euro a la seva vida perquè han fet del negoci de la dependència, per la via del Boletín Oficial del Estado, el seu modus vivendi, no pot ser més radical. Confiem que els comptes de Grífols estiguin immaculats perquè la inspecció fiscal es preveu draconiana. Donem-li tot el suport perquè tampoc ell se’ns acabi arronsant.

Lara, José Manuel (empresari i editor).
Hipocresia en estat pur.
El segon marquès del Pedroso de Lara disposa de poderosos mitjans de comunicació que fa anys que utilitza, sembrant l’odi impunement, contra els seus propis conciutadans. No volem que marxi si Catalunya esdevé independent: ens conformaríem amb que els mitjans de la seva propietat deixessin de mentir i d’insultar-nos cada dia. Amb una mà demana diàleg i concòrdia des del Pont Aeri, mentre amb l’altra empara els insults de Carlos Herrera des d’Onda Cero contra una parlamentària catalana i instiga des de La Razón la il·legalització de l’Assemblea, amb arguments directament delirants. Aquesta setmana, la pressió sobre la fiscalia ha estat tan descarada que fins i tot el fiscal general de l’Estat ha hagut de sortir a negar cap investigació sobre l’ANC. Un doble joc tan pervers com l’estètica del personatge.

Comentaris

  1. D'entre els Lara el qui valia una mica era el Fernando, el que va morir estavellat a l'autopista de Manresa. Aquest José Manuel ve a ser un subproducte de la família. No arriba a més. No té aquella sensibilitat del seu pare, per més dropo que fos. Recordo una frase que la repetia a tort i a dret entre els editors de l'època: "Cometeis siempre el mismo error. Los libros hay que valorarlos por el peso y no por el contenido!" Després del seu primer fracàs com a editor, la segona ja va ser un èxit aclaparador. Però, deixava viure, cosa que aquest dropo n'és incapaç.
    Es pensa que és el rei del mambo...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…