Ves al contingut principal

[-219] Els antipatricis (#establishment)

Diari de Setge del 3 d'abril de 1714 (dia 253).

Santa Maria del Pi (Barcelona)
Tanqueu els ulls i poseu-vos, per un moment, en situació. 19 de maig de 1714. Som davant les muralles de Barcelona. La ciutat porta gairebé 300 dies de setge. 300 dies que semblen talment 300 anys. Un termini de temps inversemblant en les expugnacions urbanes pròpies de la guerra a l'època moderna. Ningú no ha resistit mai tant. En realitat, a falta de la definitiva mobilització d'un descomunal exèrcit francès de suport que ja es troba de camí des del Llenguadoc, la durada del setge és el resultat d'una doble impotència. La dels ofensors per fer valdre la seva capacitat d'expugnació (ni tant sols han aconseguit blocar el proveïment a la Ciutat, obert encara per mar gràcies sobretot a les naus procedents de Mallorca) i la dels ofensors per sortir a combatre al pla de Barcelona amb l'objectiu de trencar el cordó de setge o per organitzar una revolta ben coordinada al rerepaís que permeti agafar l'exèrcit franco-espanyol de setge entre dos focs. Una mena d'empat infinit.

Continueu encara llegint amb els ulls tancats? El dia abans, però, el 18 de maig de 1714, després de dies de preparació dels sapadors i l'artilleria, els borbònics havien conquerit finalment, a molt preu de sang, el convent dels Caputxins. Diuen que un monjo va morir a l'església mateix, incapaç d'abandonar el cenobi enmig del fragor de la batalla. Era la posició avançada, exterior a la muralla, més important que quedava en mans dels defensors, el cau que els permetia llançar amb més eficàcia i seguretat les seves escaramusses contra els piquets i les guàrdies que encerclaven la ciutat. Aquell matí fresc amb sabor de derrota i heroïsme, un tambor francès, un nen, porta un plec de missives que són lliurades a les autoritats de la plaça. Són cartes de nobles i poderosos catalans que recomanen una rendició honorable. Homes grossos que s'aprofiten de la violència exercida pels enemics per demanar que el poble resistent plegui veles. La "Gaceta de Barcelona" els bateja com els "antipatricis". A mi em recorden irresistiblement al nostre establishment. Afortunadament, avui tenim a les mans, més a prop que mai, canviar el resultat d'aquells dies. Aneu obrint els ulls, que ens tornarem a trobar a la Diagonal i no us ho podeu perdre.

Comentaris

  1. Acabo de tenir un problema de logística: llegir amb els ulls clucs. Soc obedient i he seguit les teves instruccions al peu de la lletra, mai més ben dit! He trencat aquestes instruccions i he vist clar!! Ara sí que em puc assabentar del teu diari d'avui!!! Es que hi ha dies que son foscos de mena i altres clars i diàfans. Avui és dia fosc de mena.
    En fi, ah!, sí!!!! Els antipatricis. Home, no. Són homes prudents i assenyats que miren pel teu bé. No ho hem d'entendre malament. Que si d'una catàstrofe com aquella pots salvar algun bou, doncs, home!, fes-ho i no siguis caparrut!!!!! I si cal que la teva dona se la passi pel sedàs el comandant de la guarnició ocupant, home, són coses que se justifiquen plenament. Aixh!!! Sempre ho enteneu tot del revés...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…