Ves al contingut principal

[-221] Bestiari del procés (10): G. Colomé, E. Hernández i J. Martí

Xerta











Diari de Setge del 1 d'abril de 1714 (dia 251).

Colomé, Gabriel (portaveu del PSc a l’Ajuntament de Barcelona).
Vexar gratuïtament.
Famós per haver-se negat tenaçment a preguntar sobre la independència durant el seu període com a director del CEO, aquest professor de Ciència Política que exerceix de polític creu que està poc valorat. Tria, però, un camí poc afortunat per sortir de la irrellevància: el de la provocació, l’insult i la vexació a la il·lusió majoritària dels seus conciutadans. En veure’l en acció sobta sobretot que el director d’un màster en màrqueting polític demostri a la pràctica com portar una força política a la marginalitat. Diu que el 9 de novembre només se celebrarà l’aniversari del mur de Berlín (de la caiguda, se suposa, que ell no ho diu) i l’aniversari de Belén Esteban. Aquest és el nivell actual, mentre s’allarga i s’allarga la cua al passadís per baixar de l’autobús del partit de Navarro, Lucena i Balmón.

Hernández, Enric (director d’El Periódico).
Hispanocentrisme tenaç.
Dissabte, un greu ensurt en passar per davant del quiosc: el diari més venut a Catalunya titula a tot drap “Adéu, president”. Serà una passa de defuncions il·lustres? Hauria jurat que els nostres quatre presidents des de la recuperació de la Generalitat es trobaven (més o menys) bé de salut. És la visió hispanocèntrica que els nostres grans mitjans es neguen a abandonar, renuents a adoptar una perspectiva nacional amb aspiració universal. És el tret de sortida, la necrològica avançada a la mort (un cas digne d’estudi), d’una setmana amb moments delirants: si tot just el dia abans de fer-se públic l’estat greu de salut de Suárez, la Transició era a l’origen de la majoria dels nostres problemes actuals, per art d’encanteri gairebé tothom com un sol home s’aplica a partir d’aleshores a lloar la pervivència en democràcia d’un dels lideratges fabricats pel franquisme.

Martí, Jordi (candidat a les primàries pel PSC).
Xarxes sobiranes.
Fins ara tots repetíem sense dubtes que les xarxes socials eren només un món paral·lel. Allò de benvinguts a la realitat, fora de facebook i twitter. Però resulta que fa uns dies l’admirat @elsometent va llançar una campanya des del sobiranisme (sota l’etiqueta #indyXmarti), en favor de l’actual cap de l’oposició municipal i reconegut díscol socialista. Semblava una boutade, fins que va saltar la notícia que més de la meitat dels inscrits a les primàries del PSc de Barcelona no eren ni militants ni simpatitzants! El bo d’en Pere Navarro haurà de córrer a aplicar les millors tècniques de l’aparell per evitar que el seu candidat, Jaume Collboni, no s’estavelli fins i tot abans de l’enlairament. La lliçó: una política molt més oberta està naixent. Avui, primera part de la batalla.

Comentaris

  1. I VOLIEN PUBLICITAT¡¡¡ QUAN UN TE LES DELEGACIONS A MANS DE LOS SOPRANO,PER NO DIR TOT EL CARRER NICARAGUA,LI PASSAN AQUESTES ENMERDADES

    ResponElimina
  2. Ara que has tocat el tema d'anar a votar per en Collboni en pla tribu, algun dia caldrà tocar el tema més delicat que hi pot haver en aquesta mare terra. Les migracions i els comportaments socials, i que no se'ls modifica ni corregeix mai. Cal? Nosaltres mateixos tenim els Casals Catalans arreu del món. Ens hem integrat al país d'acolliment? Potser alguns sí, però els immigrants actuals, que ens arriben a carretades, tenen aquesta capacitat d'adaptació? S'ha vist que no. Ja ho vàrem veure els anys 60, quan la primera immigració massiva a Catalunya. Han calgut molts anys de residència per a que la meitat o menys s'hi adaptessin. La prova la hem tingut aquest diumenge. Tota la "família-tribu-clan" han anat junts a votar en Collboni per ordre del seu cap respectiu.
    Llavores, què fer? Tampoc no és qüestió d'abandonar milers i milers de persones al desert a que morin, pobres. No. Seria una cafrada. Però, tampoc no és viable desequilibrar els països. Al cap d'uns anys d'anar-hi pensant, trobo que potser la solució més viable seria la de promocionar a fons perdut -i amb un control exhaustiu!- una millora progressiva i adaptada al seu "modus vivendi" a les seves pròpies terres o les més properes. Les terres que siguin aprofitables, esclar! Tornar en bé el mal que els van fer els colonitzadors, Espanya inclosa i amb catalans inclosos.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…