Ves al contingut principal

[-162] Bestiari del procés (44): X. Puig, A. Sánchez Camacho i J. Sastre

Vall-de-roures












Diari de Setge del 30 de maig de 1714 (dia 310).

Puig, Ximo (secretari general del PSPV-PSOE).
Homologació dependentista.
Els socialistes valencians fa vint anys que no aixequen cap. Han estat col·laboradors necessaris d’una de les èpoques més funestes de la història del país. Aquesta setmana el seu líder ens ha ofert un exemple claríssim del motiu fonamental. Són incapaços d’oferir una alternativa. De criticar l’anticatalanisme visceral que el dependentisme valencià ha marcat a foc en l’imaginari col·lectiu d’aquell país. Puig s’ha afegit amb alegria a construir una realitat paral·lela de suposada agressió independentista a Raimon, tot seguint, també en això, l’estela del PP i d’UPyD, alhora que la Cospedal acusava el president Mas d’atiar l’odi. Objectiu: demonitzar el sobiranisme. Penós, molt penós.

Sánchez Camacho, Alícia (presidenta del Partido Popular de Catalunya).
Enfangar el camp.
Es tracta bàsicament de crear confusió. De muntar-la. D’aconseguir un estat de bronca permanent. En realitat, aquest capteniment és un indici clar de consciència de perdedors: es tracta de mirar que passi el temps per no encaixar més gols, conscients que la inferioritat tècnica i numèrica impedeix del tot marcar-ne de propis. La líder dels populars a Catalunya va renunciar fa mesos a la protecció personal dels mossos d’esquadra. Només confia en la policia espanyola. Aquesta vegada, a Vilanova i la Geltrú, escridassada i colpejat el seu cotxe en companyia del ministre Montoro, ha aconseguit victmitzar-se a base d’ignorar el dispositiu acordat per la guàrdia urbana i la policia catalana, sortint al carrer abans del que se li havia demanat i en direcció exactament contrària. Una vegada més, per a aquesta dona val tot.

Sastre, Jaume (professor de l'IES Llucmajor i membre de l'Assemblea Docents Illes Balears).
Exemple de coherència.
El passat 8 de maig va començar una vaga de fam amb el propòsit de protestar contra la política educativa del govern balear i en defensa d'una educació digna, de qualitat i en català. Només demana que Bauzà vulgui reprendre el diàleg amb els docents. Des del seu bloc al Directe!cat teniu l’oportunitat de seguir l’hora a hora de la seva acció. En aquells dies (massa freqüents) en els quals la classe dirigent catalana ens apareix temorosa i vacil·lant, aquest mestre ens ofereix una grandíssima lliçó de valentia que dóna continuïtat a les mobilitzacions que la comunitat educativa balear ha dut a terme fins ara. Tot plegat, mentre s’atansa la jornada reivindicativa que SomEscola prepara per al proper 14 de juny. Força, Jaume!

Comentaris

  1. D'aquesta Victòria Álvarez resulta que me la vaig trobar en ple inici d'una entrevista a la RAC1. Trobo que el moment més interessant va ser que digués que de les 3 hores de xerrameca desfermada, només se n'han publicat 20 minuts. Comentava que dins d'aquests 160 minuts que falten hi ha coses molt gruixudes de la Camacho i també d'ella. Ella, ventilant coses sembla que inconfessables de la família Pujol-Ferrusola i, per part de Camacho, autèntiques brutícies, immundícies d'ella mateixa.
    Sembla una orgia de xafarderies que només fan que mal i no treuen res de clar per part de ningú. El que sí resulta clar és el poc nivell de dignitat per part de les dues dones, pròpies d'una cultura més d'ignorància que no pas altra cosa.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…