Ves al contingut principal

[-163] Amenaçats pel surrealisme històric (#memòria)

Diari de Setge del 29 de maig de 1714 (dia 309).

Sabadell














Darerrament, assistim a un increment exponencial de l'ús de la història per part del dependentisme. Mira que els romàntics historicistes érem nosaltres! Ara, es tracta d'afirmar una i altra vegada que totes les proclames de sobirania de Catalunya han acabat malament. Com si no haguessin estat el resultat d'un intent de preservar el propi model polític davant el constant supremacisme històric castellà i com si la derrota no hagués estat el resultat de l'aplicació de la violència pura i dura, que, implícitament tots aquells que recorren a aquest símil semblen avalar, en el passat i en el present. En concret, García Margallo ens ha amenaçat amb repetir un altre 1714, cosa que sorprèn, perquè semblava que el revisionisme espanyolista estava darrerament entestat a demostrar que aquella data havia donat la sortida al desenvolupament econòmic de Catalunya (encara que fos amb els insignificants costos humans i materials de milers i milers de morts, represaliats i exiliats). A més, Jorge Fernández Díaz ha acusat Mas i Junqueras de voler un altre 1640, com si no hagués estat també el resultat d'un encalçament sistemàtic del país per part del comte duc d'Olivares. Resultat d'un esclat social contra la pressió d'un exèrcit que només servia els interessos privats del monarca.

De totes elles, però, la més divertida ha estat la menció històrica de la genial Teresa Giménez Barbat durant el debat de candidats de les eleccions europees a TV3: esborrant d'una tacada tot el segle XX, diu que Europa s'ha caracteritzat històricament per la disminució del nombre d'Estats, fet que ha contribuït a la pau i l'estabilitat; que en temps de la pau de Westfalia (1648), n'hi havia uns tres-cents al continent. Quan parlava de pau i estabilitat cal suposar (?!) que es referia a les dues grans guerres mundials que han provocat milions de morts, precisament en el moment de menor nombre d'estats a Europa! La guerra ha estat consubstancial al passat d'Europa durant les darreres centúries i la seva faç més terrible ha anat sobretot connectada amb la capacitat tècnica de destrucció i no pas al nombre d'estats existents, em temo. En tot cas, com més grans els estats, exèrcits més poderosos i més destrucció. Però el més bo de l'afirmació de la Barbat (què gran la #senyoraUPyD!) és que ella i el seu partit reconeixen explícitament que Catalunya era un estat el 1714! Ui quan el Rivera i la Camacho se n'assabentin!

Comentaris

  1. Sí, esclar!, quan parlen i volen fer-se els set-ciències acaben caient en la seva pròpia trampa.
    En fi, coses veredes!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.