[-165] Europees (I): una victòria extraordinària per al sobiranisme

Diari de Setge del 27 de maig de 1714 (dia 307).

Una de les constatacions més clares dels darrers dies de campanya, amb motiu del debat a la televisió pública catalana, va ser l'enorme, l'estratosfèrica diferència de qualitat, d'alçada intel·lectual i política entre els candidats europeus favorables a la Consulta del 9 de novembre i els defensors del no a deixar-nos votar. A l'hora de la veritat, els resultats no podien ser més contundents en jutjar els mèrits d'uns i altres. A aquestes alçades ja haureu llegit tota mena de valoracions sobre els resultats de diumenge, però no em resisteixo a dir-hi la meva, eufòric com em sento. La principal constatació: el fet que el 54% de vot a PSC i PP en 2009 s'hagi revertit fins a assolir el 56% a favor d'ERC, CiU i ICV en aquests comicis. Si en 2004, els dos principals partits dependentistes aconseguien gairebé el 60% dels vots, ara s'han quedat en un misèrrim 24%. El canvi confirmat en el panorama català és senzillament brutal. Tot plegat, en un context d'alça important (encara que insuficient, també per treure conclusions més decisives) de la participació.

Esquerra Republicana ha assolit pràcticament 600 mil vots, molt a prop dels seus màxims històrics d'ençà del 1979. Ha guanyat a les quatre capitals de província i bona part de les ciutats més grans del país, com ara Terrassa, Sabadell, Vilanova i la Geltrú, Reus o Mataró. La seva victòria a la província de Barcelona assenyala una implantació molt homogènia arreu del país, especialment a les comarques costaneres. CiU ha aguantat extraordinàriament, sumant 100 mil vots i imposant-se al rerepaís. ICV ha mossegat de valent (amb gairebé 140.000 vots més) en el mercat del socialisme agònic. En conjunt, 775 mil vots més a candidatures favorables a la Consulta i gairebé 300 mil menys a les contràries. És un enorme cop d'efecte que referma el nostre camí i la seva característica fonamental: la transversalitat. Des de tot l'espectre ideològic, una àmplia majoria dels catalans ha tornat a expressar la seva voluntat de votar d'aquí menys de mig any sobre el futur polític de Catalunya. El missatge al món (una vegada més) ja està llançat. Ara toca continuar avançant amb determinació, si cal, amb noves passes que donin confiança als nostres i ennueguin els adversaris.

Comentaris

  1. A mi, el què m'agrada més d'aquestes eleccions és el despertar de la societat europea. Sí, i amb l'europea, la catalana. Això ho pateixen els partits-dormidera on podien fer els què els plagués sense cap rèplica per part de ningú. Ja que els partits tradicionals no volen fer res per endegar Europa d'una vegada per poder-hi viure amb tranquil·litat, doncs ha estat la societat la qui s'hi ha posat a fer feina.
    La llàstima és el mal despertar d'alguns que opten pel tancament de la seva intel·ligència, per l'obcecació, per la opció nazistoide. Això sí que és molt preocupant i cal poder-los marginar. Però, això que han fet els francesos no té perdó.

    Ara bé, en clau catalana de casa nostra, ERC ha aconseguit una gran victòria, i la brindo amb el cor, però ha estat pel mal que D-Ll. li fa constantment a CDC. S'ho han de mirar d'una vegada per totes. A menys que CDC segueixi volen jugar a totes i opti per aquell joc de si-però-no al que tant ja ens tenia acostumats abans del timoner.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas