Ves al contingut principal

[-169] Bestiari del procés (40): M. Puigbó, A,. Puigverd i A. Sánchez Camacho

S'Agaró









Diari de Setge del 23 de maig de 1714 (dia 303).

Puigbó, Montserrat (senyora de Terrassa, àlies #TietaBorroka).
El més baix de la política.
El final de la història ha resultat entre oníric i grotesc. El primer secretari del PSc, ha quedat ferit de mort, a l’espera que la plantofada de la nit del 25 de maig li faci encara molt més mal. El definitiu. La seva actuació en el cas que ens ocupa passarà als annals del ridícul polític. Explotació d’una baralla de nivell propi de parvulari que fa autèntica vergonya aliena. Haver-se’n aprofitat per criminalitzar la majoria dels seus compatriotes només assenyala quin és la seva alçada. Sobretot, tractant-se d’algú que, dia sí dia també, exigeix als altres polítics que expliquin tota la veritat als catalans. Encara esperem una ronda pels mitjans (fins i tot va intoxicar The Economist) per desmentir-se.

Puigverd, Antoni (escriptor).
Prendre Raimon com a hostatge.
En l’estela d’Esperanza Aguirre, ben curiós el fosc mecanisme psicològic que ha portat aquest representant insigne del dependentisme mel·liflu a prendre com a hostatge (en aquest article del diari comtal) el bo d’en Raimon per defensar la seva lliure trajectòria de tants anys com a opinador contrari a la plena sobirania de Catalunya, al servei de l’autonomisme. Se suposa que l’escriu indignat per denunciar una allau de crítics contra el cantant valencià (tot i que no en cita ni un de sol, per valorar la seva importància social i intel·lectual), quan en realitat parla dels atacs contra ell. Denuncia una vigent divisió del catalanisme, que no l’afectava gens ni mica quan l’autonomisme que professa tan fidelment en temps difícils hi era àmpliament majoritari. Puigverd, llançat, acaba així, implícitament, per autodefinir-se, sense més, com un heroi de la resistència.

Sánchez Camacho, Alicia (presidenta del Partido Popular a Catalunya).
Afers d’interès públic.
Aquesta setmana hem conegut la decisió judicial que reconeix el valor públic de la informació continguda a la famosa gravació del restaurant la Camarga, presumptament organitzada per la líder dels populars a Catalunya amb l’objectiu d’obtenir informació per a la guerra bruta contra el nacionalisme català. La jutgessa ha desestimat la demanda interposada contra El Triangle i ha obligat Sánchez Camacho a fer-se càrrec dels costos del procés. És necessari que aquells que viuen d’un salari públic i desenvolupen funcions polítiques tan destacades no només comparteixin amb tots els ciutadans la informació de la que disposen sobre possibles delictes, sinó que també es mostrin transparents en l’expressió dels seus valors personals.

Comentaris

  1. A. Sanchez-C., PP en general, tots viuen del muntatge de mentides. Des de la Camarga passant per en Bárcenas, i seguint ara mateix amb això de la publicitat "navarrenca" del muntatge de la persecució que han patit, tots plegats són una colla d'estafadors de la veritat. És un partit muntat d'estafadors econòmics i de la societat.
    El que segueixo trobant estrany és aquesta societat addicte d'ells. Per a mi això és inusitat, incomprensible. Serà que desitgen arribar a escalar llocs i poder robats com ells?, seguir les passes franquistes de tants dels seus membres? Tants n'hi ha d'aquests?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…