Ves al contingut principal

[-175] Girar full al #Navarrogate

Diari de Setge del 17 de maig de 1714 (dia 297).

Platja de la Barceloneta (Barcelona)










Estic absolutament astorat. Ha estat identificar Montserrat Puigbó, àlies la senyora de Terrassa o #TietaBorroka i deixar-ho estar. Amb els grans mitjans al capdavant, els grans opinadors i tothom en general han passat a oblidar a correcuita. Naturalment, el primer de tots, Pere Navarro, al qual encara no li hem sentit ni una paraula sobre la versió dels fets que hem conegut ara, radicalment oposada a la seva. Evidentment, tots els qui van sucar-hi pa, començant per Jordi Cañas i Carme Chacón. Silenci total. Perdoneu-me, però a mi em sembla una autèntica pressa de pèl. En efecte, descobrir l'autora de la suposada agressió i el diàleg que, segons la seva versió (repeteixo, no rebatuda pel principal interessat), es va produir a l'atri de la catedral del Sant Esperit de Terrassa, ens ha revelat el seu nivell escolar. Més aviat, de parvulari. Una mica de vergonya aliena. Però el descobriment de la niciesa de tot plegat, justament, no és motiu per deixar-ho córrer, sinó exactament al contrari.

Ara sabem quina és l'alçada moral del senyor Navarro. Hem constatat de quina manera va aprofitar-se d'una baralla infantil per empastifar sense ruboritzar-se milions de catalans. Per criminalitzar una idea, l'independentisme, que fins ara s'ha expressat de manera radicalment cívica i democràtica. El descobriment de la senyora Puigbó i l'esclariment de les circumstàncies de tot plegat no treu gravetat al fet, sinó que l'accentua molt profundament. Navarro va passejar la seva mentida de manera impune per tots els mitjans espanyols, a fi d'embrutar la imatge d'una bona part dels seus compatriotes davant d'Espanya. A mi em sembla un acte que, clarament, l'inhabilita per continuar exercint com a representant polític dels ciutadans de Catalunya. Em sembla molt lògic que ell aspiri a sobreviure fent-se l'orni, però el que no puc entendre, de cap de les maneres, és aquest esforç col·lectiu de tots els mitjans per mirar cap a una altra banda i girar full al seu comportament indigne. Encara que descomptem que d'aquí una setmana la seva dimissió serà probablement ja un fet.

Comentaris

  1. Algun dia els llibres d'història hauran de parlar del que va significar el PSC a Catalunya durant anys.
    Un partit sense ideologia, sense projecte, sense líders carismàtics, sense gent preparada, sense discurs, sense coherència, sense veracitat, sense responsabilitat, sense, res hagi optinguts durant tants anys uns suports electorals impressionants

    ResponElimina
  2. Tens raó Granollacs, però també és increible veure que abans d'entrar en la fase de silenci total, hi ha hagut una defensa numantina de Navarro criticant la "desmesurada" resposta en contra seva. Desmesurada resposta a un tio amb responsabilitat institucional i que ha mentit amb tota la mala fe i premeditació del món fent apologia de la violència (sumànt-se al discurs organitzat per l'estat espanyol contra Catalunya)??.

    Pere Navarro és un individu cancerígen i perillos. Va amb aquesta imatge de bon noi de poble, de no haver trencat mai un plat, però realment és el sicaric que ha fet la purga stalinista al ex-PSC, és l'individu que sense cap decència ha traït tota la història del que una vegada fou el PSC. És un sicópata que no té cap escrúpol en vomitar merda contra el seu país i els seus conciutadans i el que és pitjor actuar perquè el seu país continui de genolls.

    Però tampoc ens ha d'extranyar, la història de Catalunya, per desgràcia nostra, està plena de Peres Navarros, Carmes Chacons, Alicias Sánchez Camachos o Alberts Riveres i el seu inefable Jordi Cañas. I així ens ha anat. Eeeep que me deixava a l'Enric Millo i al Josep Borrell.

    ResponElimina
  3. En Pere Navarro dimitint?? Si ho dius serà que tens pistes fidedignes! Tant de bo! Jo, personalment, no m'ho crec. I no és que mai t'hagi posat en dubte res de res. Més aviat et sóc fidel a cegues. Però, un carota tan enorme com un Navarro com aquest no el veig tan intel·ligent com per dimitir. Abans li passaria un aixafa-pedres per sobre i en diria que pesa més perquè s'ha engreixat.
    Esclar que per tòtils, aquest país també dóna per molt: L'Arias Cañete en pot ser una de les banderes actuals més divertides!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…