Ves al contingut principal

[-177] Carta d'un historiador qualsevol a Francesc de Carreras (#memòriahistòrica)

Diari de Setge del 15 de maig de 1714 (dia 295).

Tortosa
Tot i que vostè és un reconegut expert en dret constitucional, de fa mesos, des de la seva elevada tribuna al mitjans més influents de la premsa del país, interpel·la una vegada i una altra els historiadors amb l'objectiu, queda prou clar, d'obligar-nos a assentir davant les seves tesis. Les presenta, sempre, com a alternativa a una suposada història oficial i única imposada des del catalanisme. Ningú no coneix el futur de Catalunya i Espanya, però sí puc assegurar-li que vostè i jo ja vivim en països separats. De fet, el món de l'acadèmia ocupat pel nacionalisme durant trenta-cinc anys que vostè descriu m'és completament desconegut. És potser poc adient portar les coses al terreny personal, però, com comprendrà fàcilment, és d'allò que en puc parlar amb més propietat.

Disculpi'm, ho faré. Vaig iniciar els estudis d'història a una Universitat catalana a finals dels anys vuitanta. Certament, en un context de catalanitat i materialisme històric dominant, tanmateix, la varietat cromàtica del professorat, tant en l'eix ideològic com el nacional era extraordinària. Era i és, perquè, en molt bona mesura és manté encara avui exactament en els mateixos termes. En concret, del Partido Popular a l'Esquerra Independentista. La iniciativa intel·lectual anava aleshores, si de cas, de la mà de sectors propers a l'esquerra espanyola, que (era el temps d'or del socialisme felipista) disposaven de més recursos que ningú. Per cert, d'entre els fastos que recordo del meu temps d'estudiant excel·lí sobretot el del bicentenari de Carles III: un gran esforç institucional i acadèmic per presentar aquell borbó com un magnífic dèspota il·lustrat modernitzador. Durant la meva formació com a historiador la vigència d'un discurs historiogràfic oficial i únic fou a la pràctica inexistent, a més d'explícitament combatut a les aules per alguns dels qui considero els gran mestres.

En acabar els estudis vaig poder dedicar uns anys privilegiats a la recerca sobre història de les institucions catalanes: amb la fortuna de poder triar entre el finançament de l'Estat o el de la Generalitat, patrons que (naturalment, amb orientacions polítiques diverses) operaven i operen encara avui paral·lelament a Catalunya. Al llarg d'aquells anys, d'entre els investigadors de la meva generació, si més no, aquells qui van aconseguir consolidar la seva presència a la Universitat van ser més aviat els propers al perfil nacional del professor de Carreras, ben acomboiats, per exemple, per catedràtics que avui han criticat obertament el procés sobiranista (i fins i tot en algun cas han participat en actes de la seva formació política i de la FAES). Un servidor, en canvi, ja convençudament independentista, va acabar per orientar la seva activitat professional en un àmbit proper però desconnectat de la recerca. Estranya manera de potenciar el discurs historiogràfic que vostè considera oficial i únic.

Insisteixo: la meva modesta experiència demostra que, en l'àmbit dels ensenyaments universitaris d'història, ha existit durant aquests anys i es manté ara una enorme pluralitat ideològica i nacional. En absolut cap cànon àulic ni monocolor. En presentar els historiadors catalans com un tot homogeni que bandeja cínicament l'herència de Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar, no només insulta els seus successors intel·lectuals més directes, sinó que estén al nostre col·lectiu el seu habitual menyspreu per la majoria de la població catalana (a la qual considera barroerament manipulada), la feina del qual desqualifica en bloc com a deliberadament allunyada de les fonts. Els historiadors catalans (també els qui exercim com podem des de fora de l'acadèmia) sempre ens hem construït lliurement un discurs propi des de la pluralitat. Que no li agradin les conclusions a les quals arribem molts de nosaltres és una altra cosa. A mi també em passa amb vostè. Per acabar, només un prec senzill, a títol estrictament individual (que aquí tampoc hi ha reaccions oficials i úniques): deixi de manipular d'una punyetera vegada la tasca dels historiadors catalans durant les darreres dècades i de tractar-nos d'enzes.

Comentaris

  1. Ben dit! Com sempre, gràcies

    ResponElimina
  2. Pobre F. de Carreras, li deuen xiular les orelles per tot arreu!! Però qui es complica la vida d'aquesta manera, s'ho troba fins al llit. Allà ell.
    Parlant de fenòmens d'aquesta mena, veig que en D-Ll porta uns dies en que està calladet, calladet. Suposo que li deu fer mal que es vegi tant clar, tan evident, que ell, i amb ell UDC, pertanyen al club selecte de la internacional popular europea. Quin privilegi!!! Esclar que tampoc no es queden curts els de CDC amb la internacional lliberal...!! Hi ha d'haver un ressorgiment de les esquerres europees que respectin la societat, l'ètica i els drets nacionals.
    Quanta feina per fer!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…