Ves al contingut principal

[-178] Bestiari del procés (36): C. Mejías, J. Nart i Raimon

Girona
Diari de Setge del 14 de maig de 1714 (dia 294).

Mejías, Carina (diputada de Ciudadanos).
Perdent els papers.
La diputada que, com milers de votants catalans, ha fet el pas del Partido Popular a Ciudadanos (fet lògic, per cert, perquè tot i l’intent d’aposta liberal, la majoria continua ubicant ideològicament el partit dependentista ben a la dreta) ha destacat aquesta setmana per un ridícul espantós. No em refereixo al seu vantar-se de la seva condició d’aforada (cosa que fa molt de regeneració democràtica), sinó en haver afirmat sense rubor que la Generalitat de Catalunya ha comprat el famós editorial del Financial Times que denunciava l’autisme polític del govern espanyol en relació a Catalunya. I és que, de tant llegir La Razón, al final un acaba creient que el mitjà econòmic més important del món també és un pamflet al servei dels interessos d’un partit.

Nart, Javier (candidat de Movimiento Ciudadano al Parlament europeu).
Catalans d’amagat.
Tants anys després del fracàs estrepitós de la famosa Operació Roca (1986), resulta divertit veure com Ciudadanos torna a assajar l’intent de “conquerir” Espanya des de les províncies del nord-est (amb predicció de castanya per part del CIS). La presentació a Bilbao del candidat amb compte a Suïssa més malhumorat dels qui es fan i es desfan, va contenir la negació formal i explícita, davant dels mitjans, del fet que la candidatura ultraespanyolista propiciada des del dependentisme d’aquí tingués cap mena de component català. Obligats a competir durament amb la candidatura d’UPyD, per a la qual les enquestes els són molt desfavorables (fins i tot comencen a mossegar-los a Catalunya) i amb l’eclosió del ben conegut Alejo Vidal-Quadras, l’exguerriller Nart ha hagut de jurar bandera.

Raimon (cantant).
Visió des del sud.
De ronda pels mitjans per presentar una nova tongada de concerts, Raimon ha estat objecte de polèmica pel seu pronunciament sobre la conveniència de la plena sobirania del Principat. Tal i com ja havia fet altres vegades, ha recordat (és el segment on hem de treballar dur) que no se sent independentista i que el procés li genera dubtes i perplexitat. Considerar que l’èxit del procés al Principat comportarà una major pressió de l’espanyolisme a la resta dels territoris de parla catalana és plausible, però, en tot cas, tant com la possibilitat que actuï d’esperó per a alliberar-se en un futur del jou que (en tots els àmbits, del fiscal al cultural) el supremacisme castellà els aplica ja a hores d’ara sense pietat. El debat han coincidit amb la proposta d’ERC que la futura Constitució catalana incorpori una clàusula d’unió voluntària dels Països Catalans.

Comentaris

  1. La reflexió sobre en Raimon m'interessa. Precisament, perquè no és pas cap tòtil que vagi dient bajanades a tort i a dret. Ni molt menys. Esclar, fa uns dies, li vaig sentir dir que la visió del problema nacional català té una perspectiva diferent des de València que des de Catalunya. Tampoc no ho acabo d'entendre. En Raimon no n'està encara fins el cap-de-munt de tota la bestiesa nacional castellana permanentment? Jo diria que sí. El seu criteri polític -crec que socialista- li priva de pronunciar-se? Té aire de ser molt respectuós amb tothom. Però, no pot treure's aquesta capa i fer un cop de geni, de reconeixement de l'atropellament que estem patint tots plegats?
    Vinga, va, Raimon, fes-me un cop de cap i digues si no et sents reprimit culturalment, jurídicament, políticament i fins i tot econòmicament.

    Ho dic perquè en Raimon amb aquest posicionament em provoca un buit interior que no crec que me'l mereixi. Des d'aquells inicis d'un fallit concert davant de la Facultat d'Econòmiques i dins d'un forat d'obres, ell amb una guitarra i amb un peu sobre d'una cadira, nosaltres veient com ens encerclaven els tatanos de la policia del terror, fugint tots escalant aquella paret de fang, des de llavores ençà no ha plogut tant com per retirar-te així com així, admirat Raimon!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…