Ves al contingut principal

[-182] La història en cinc trampes: resposta a Joaquim Coll (#Tricentenari)

Diari de Setge del 10 de maig de 1714 (dia 290).

Joan Mercader
Ell no es talla ni un pèl a l'hora d'insultar els sobiranistes; procuraré no posar-me al seu nivell. Només començaré per dir que no m'estranya que hagin fet Joaquim Coll portaveu d'això que se'n diu Societat Civil Catalana: excel·leix com pocs en la trampa permanent en el discurs. Aquests dies n'hem tingut una mostra excelsa en una de les seves habituals col·laboracions periodístiques, que ja sabeu que el dependentisme està molt silenciat. Primera trampa. Comparteix amb, pràcticament, el conjunt dels qui neguen a Catalunya la sobirania un artifici discursiu molt pervers: primer s'inventa una afirmació dels adversaris que en realitat no defensa ningú, però que ell atribueix al sobiranisme, per a tot seguit procedir a la seva demolició. Hi oposa, a més, una visió del conflicte, de Núria Sales a Joaquim Albareda, que és la que, bàsicament, comparteix el vuitanta per cent de la teòricament perversa i manipulada historiografia catalana del discurs oficial i únic, això sí depurada de tot allò (que també és molt, que no encaixa amb el seu fil argumental prefixat). Segona trampa. Diu en Coll que és molt, molt indigne comparar la Guerra de Successió amb el present com fan els obsessius del Tricentenari però, acte seguit, ell dedica tot l'article a fer-ho!

Tercera trampa. Jutjar les alternatives dels protagonistes del passat en funció del resultat final. Ens acusa, per exemple, de "fantasear con otro posible final" que en realitat i molt especialment el 1702-1705 era perfectament plausible. Fins i tot el 1713-1714. Altres afirmacions de qui, sense manies morals, s'apunta al carro dels guanyadors: "Cataluña no tenía mucho que ganar y, en cambio, como los hechos demostraron cruelmente, sí mucho que perder". No, tenia moltíssim a guanyar: avançar en el camí de la modernitat política que a Espanya no va arribar fins el 1931. Quarta trampa. El menysteniment i l'autoodi que traspua cap a l'existència i, per tant, el coneixement, de les institucions polítiques pròpies: "Al final, el Principado se quedó solo luchando por salvar sus fueros": Catalunya mai ha tingut furs atorgats, sinó Constitucions, actes i capítols de Cort pactats. Cinquena trampa. "la apuesta austracista fue tan equivocada como innecesaria, cuyo componente oportunista no podemos obviar desde la historiografía ni pretender justificar." És a dir, negar-se a introduir en l'aposta majoritària dels catalans (de les classes dirigents i del poble, menys de la noblesa), ni un sol judici en relació als valors polítics i econòmics que representaven els dos models polítics en pugna entre 1707 i 1714, ni a la fortuna d'un i altre durant el segle XVIII, és a dir, sobre el parlamentarisme del Rule Britannia i sobre l'absolutisme del col·lapse borbònic.

Comentaris

  1. Esclar, d'entre els espanyols, i els pocs que llegeixen, si llegeixen això d'aquest Coll, doncs s'ho creuen, esclar! Si tota la vida els han estat ficant al cap que quan és de nit es quan llueix el sol, doncs, mira, s'ho acaben creient. Misèries humanes.
    Ara mateix acabo de llegir el què li ha passat a aquesta noia de Palma que volia ingressar 500€. És com per fer boicot al Bc. de Santander. Us passo l'enllaç per veure com es pot ser de mala pinta, mala baba i mala...
    http://www.vilaweb.cat/noticia/4190310/20140509/insultada-expulsada-oficina-banco-santander-haver-parlat-catala.html

    Tranquils, que ja és cosa de pocs dies!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…