[-183] Bestiari del procés (32): P. Navarro, H. van Rompuy i S. Vidal

Sant Jordi d'Alfama











Diari de Setge del 9 de maig de 1714 (dia 289).

Navarro, Pere (primer secretari del PSc).
Espectacle inacabable.
Aquest home és una font inesgotable d’esperpent. Després de la Camarga de la Camacho, el dependentisme ens ha ofert ara un altre vodevil amb escenari a l’atri de la catedral de Terrassa. Un afer privat que Navarro va decidir lliurement elevar a la categoria de públic només per intentar guanyar visibilitat. Sense escrúpols, admetent que no té ni idea de qui l’ha agredit, apareix als mitjans criminalitzant milions de catalans i ni els seus se’l creuen. Diu que els qui defensem la sobirania del nostre país estem crispant massa (no com els seus, que ens neguen el dret a votar). Hi ha una manera ràpida de rebaixar la tensió: deixar-nos expressar la nostra preferència política sobre el futur del país. Entretant, cal exigir l’esclariment dels fets, perquè cada detall que es conegui deixarà més en evidència la seva manca d’estatura moral.

Rompuy, Herman van (president del Consell Europeu).
Ensorrar el projecte.
L’actitud d’aquest ex-primer ministre belga constitueix el millor exemple a l’hora d’explicar perquè Europa ha arribat al punt crític on és. Compromès políticament de manera molt activa en contra de la independència de Flandes, va aprofitar aquesta setmana una entrevista a la Cadena SER per amenaçar novament els catalans amb l’expulsió de la UE. L’alternativa que ens ofereix, la que correspon a la seva experiència, la que ell ha contribuït a aplicar a Bèlgica: més competències i mitjans financers per a les regions. Defensa fèrria, doncs, de la seva posició en clau dels interessos interns del seu Estat i proposta d’imposar una solució de baix a dalt, passant completament dels anhels de la gent. Una manera de construir el futur de la Unió Europea que genera cada dia més dubtes sobre si ens interessa realment o no romandre-hi.

Vidal, Santiago (magistrat de l’Audiència de Barcelona).
Sobre el dia després.
Digueu-me hipersensible, però aquesta notícia (apareguda inicialment a El Mundo) segons la qual un grip de deu prohoms prepara una proposta constitucional per a la nova República Catalana em genera sentiments contradictoris. Sí, és cert que en el fons es tracta d’un text més, dels molts que, des de tots els àmbits convé preparar per començar a treballar després de la victòria del sí el proper 9-N. Però, a la vista de l’estafa del 1978, cal que nosaltres fem un procés molt, però molt diferent. Que la gent no torni a trobar-se un plat cuinat pels de dalt. Cal discutir punt per punt, de forma escrupolosament democràtica, assegurant la participació de tothom. I crear una norma suprema flexible, adaptable als temps. És a dir, tot el contrari a la Constitució espanyola actual.

Comentaris

  1. Intento comentar els tres citats d'avui, i podríem dir que resulta complex:

    1) Respecte d'en Pere N. poc més es pot dir com no sigui per lamentar el desprestigi que suposa per un PSC més difunt que no pas altra cosa, provocat pel cop de micro-estat dins d'un Partit que havia tingut molt pes a Catalunya. Matar un Partit des de dins de casa resulta molt lamentable.

    2) D'això d'en Rompuy, doncs mireu, el que lamento és veure també -igual que amb el PSC- una UE tan desfeta. La ineptitud d'aquesta dreta o socialistes (tant hi fa!) que estan a mans dels especuladors econòmics m'avergonyeixen. El pitjor encara serà si guanyen les dretes extremes on la criminalització de tots podrà ser un fet.
    3) I, que si uns jutges preparen una possible Constitució de la nova Rep. Catalana, doncs, com no sigui penjant d'internet les diverses propostes per anar-les analitzant els qui siguin prou qualificats, no sé com es pot fer que alhora no provoqui que se'ls pugui perseguir per provocar una situació molt més delicada de la que ja patixen.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas