Ves al contingut principal

[-184] Bestiari del procés (31): D. Fernández, J. López Alegre i Loquillo.

Diari de Setge del 8 de maig de 1714 (dia 288).

Sants Just i Pastor (Barcelona)
Fernández, David (diputat de la CUP).
Presència reforçada (i desaprofitada?).
El portaveu parlamentari i l’organització de l’Esquerra Independentista antisistema surten especialment reforçats del darrer baròmetre del CEO. David Fernández aconsegueix ser per primera vegada el líder polític més ben valorat (fet especialment meritori des d’una formació minoritària). Però, alhora, la CUP assoleix índexs de suport molt rellevants (entre 7 i 9 diputats) a les eleccions al Parlament de Catalunya (on la seva intenció de vot directa supera la del PSc!) i fins i tot a unes Generals espanyoles, a les quals obtindria representació. Aquest creixement demoscòpic general reforça la impressió de l’error comès fa algunes setmanes (per al procés i per a l’organització) de renunciar a participar en la batalla pel front europeu on, precisament, tantes coses tenen a dir.

López Alegre, Joan (historiador que exerceix de director de comunicació).
Intoxicació a raig.
La setmana va començar amb l’habitual (i explosiva) tertúlia matinal dels dilluns a Can Basté. Un dels personatges clàssics és l’exdiputat del Partit Popular de Catalunya, ara proper a qualsevol altre moviment o partit espanyolista de nova implantació. En aquesta oportunitat, naturalment, va aprofitar l’episodi Navarro per carregar contra el procés. Afirma que, si continuem endavant, com podem pensar que milers de catalans acceptaran perdre la seva nacionalitat pacíficament. Ningú (la Rahola, pujada a la parra, no dóna a l’abast) no encerta a replicar-li que l’únic que parla de retirar nacionalitats espanyoles a la futura República Catalana és en García Margallo i que parlar de resistència violenta a la decisió democràtica de la majoria significa, directament, intimidar. Prou de mentir (de fer-nos responsables fins i tot de les represàlies que ens prometen!) i d’amenaçar.

Loquillo (cantant).
Insultar és de covards.
Està de promoció i la vida de l’artista és dura, molt dura. Ho hem viscut darrerament en altres casos: no fa gaires setmanes amb els Morancos. L’afer català traspua fàcilment en les entrevistes i els periodistes intenten que l’opinió dels artistes formin part també de l’escenari mediàtic. Aquesta setmana Loquillo ha anat de bolos pels mitjans a Madrid i Barcelona i ha procurat, arreu, fer-se el simpàtic amb cada interlocutor. Pujat a l’estratègia de l’insult de la caspa espanyola, a l’ABC va comparar la Consulta amb el nazisme, per després negar-ho a RAC1. Quan el diari madrileny va fer públic l’àudio original de l’entrevista ha quedat ben retratada la seva immoralitat doble: injuriós i mentider. També, que és molt difícil mantenir cap doble joc com el seu perquè ja és evident que som dos països diferents.

Comentaris

  1. Quan parles d'en David Fdez. reflexiono (no pas gaire!) sobre la qüestió de la gran diferència que hi ha de sempre entre l'electorat català i l'espanyol. A Espanya hi veig una profunda anèmia, misèria mental. A Catalunya, aquesta diversitat enriqueix i permet oxigenar les diverses voluntats de país. S'hi acostaria Izquierda Unida al què proposa en David? No crec.

    D'aquí ens vénen els problemes de la nostra relació amb Espanya: No tenen ànim polític. No en saben i no sembla que ho hagin de corregir. És un poble pobre i empresonat en sí mateix. Són súbdits. En fi, tindrem els nostres problemes propis com tothom però almenys respirem pels porus, que és vida!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…