Ves al contingut principal

[-185] I, de sobte, tot encaixa (#Navarrogate)

Ca l'Ardiaca (Barcelona)
Diari de Setge del 7 de maig de 1714 (dia 287).

Si l'heu seguit, ben segur, recordareu com Pep Guardiola explicava que, en preparar els partits, davant la pantalla, tancat als soterranis del Camp Nou, hi havia un moment sublim en el qual hi veia clar. Un clic que il·luminava la clau per fer mal al contrari. Capficat com estic en analitzar-ho tot en termes polítics, he de reconèixer que ahir, tot dinant, parlant amb els companys de feina (gent que toca més de peus a terra), comentant les apreciacions radiofòniques de Xavier Sala i Martín, he vist de cop la llum. Imaginem-nos que en Pere va un diumenge, en família, a la comunió d'una neboda. Que una amiga molt amiga, amb qui de fa anys té una història (i potser a la qual ha promés ja mil vegades de deixar la seva dona), no pot reprimir-se davant la seva estampa pública de marit feliç i (com diria Flotats) s'abraona sobre ell, alta com és i enjoiada com va, li diu "grandíssim fill de puta" i li etziba una cop que l'encerta no gaire de ple al crit de "tu ja saps perquè te'l foto".

Imaginem que en Pere, sorprès i desesperat a parts iguals, troba que ha de justificar-se urgentment davant la seva dona. Que, atesos els insults i les mirades rebuts al carrer en dies anteriors, un resort automàtic l'empeny a parapetar-se darrere la tensió política del país. Imaginem que, per donar més credibilitat a la seva excusa, temerós que no coli (perquè les dones tenen un nas molt fi), decideix fer-ho públic i iniciar una ronda pels mitjans per victimitzar-se. Imaginem que la família de l'agressora i la de l'agredit es coneixen de sobres, però decideixen no fer-se mal mútuament. Imaginem que passa una setmana i resulta (sorprenentment!) del tot impossible esbrinar la identitat de la senyora de mitjana edat de Terrassa, assistent a la comunió, familiar d'un dels nens participants, que en Pere jura i perjura que no sap qui és. Imagineu tot això i veureu que és molt més versemblant que qualsevol altra història que hagueu sentit des del dia dels fets. Ep, però és només pura imaginació.

Comentaris

  1. Doncs, la meva "percepció de la realitat" (!) ja anava per aquí. No ho concretava tant però sí que ja suposava (tot són conjectures!) que hi havia gat (o gata) amagat. Que les mentides sempre han de tenir més consistència per poder-les fer creïbles. En fi, pobre Navarro, que la seva caiguda és de vertigen i seguirà fins avergonyir profundament els seus pocs seguidors que té.

    ResponElimina
  2. Des del primer dia que jo ja ho deia que era la amant, he de reconèixer que jo ho deia de broma.
    Ara que ben mirat, la cosa està agafant volada

    ResponElimina
  3. Crec que la teoria més plausible es que es tracta d'alguna cosa de quan ell era alcalde. Res que veure amb el sobiranisme, encara que ella sigui indepe o no. En una ciutat relativament petita com Terrassa aquestes coses poden passar.

    El que em sembla més estrany és que ella no hagi decidit apareixer per aclarir els fets i em dóna la sensació que el tema s'estirarà com un xiclet fins que la gent s'oblidi i el PSC surti més o menys ben parat i la gent no recordi q va fer servir una estratègia mooolt bruta per aconseguir una mica de protagonisme

    ResponElimina
  4. Si no ha aparegut és que la dona deu ser casada

    ResponElimina
  5. Dons deixem dir-te que "has vist la llum" un xic tard.
    Quan varem sentir la "bona nova", vaig fer aquest mateix comentari i la meva muller hi va afegir que potser la dona era la esposa del amant del "pobre" Navarro (no ens estem pas de res).
    El que queda per saber es quin paper hi te el gos... Ahh no hi ha cap gos?....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…