Ves al contingut principal

[-188] El darrer #CEO (2): els efectes de la pregunta doble

Diari de Setge del 4 de maig de 1714 (dia 284).

11 de Setembre de 2012











D'ençà del 12 de desembre de l'any passat, quan quatre grups del Parlament de Catalunya, representants d'una clara majoria del país, van acordar la pregunta i la data de la Consulta, s'ha discutit molt sobre l'efecte concret que la introducció d'una doble qüestió podia provocar en el resultat final. Cal dir, com a prèvia, que aquesta pregunta complexa (doble o encadenada, com es vulgui), d'entrada, va fer possible l'acord, segons sembla, impossible davant d'una pregunta dicotòmica i més clara com la que defensava inicialment el sobiranisme estricte. Sembla raonable afirmar que la majoria dels opinadors sobiranistes s'han expressat des d'aleshores en el sentit que oferia el perill greu de dividir el vot pel sí i de dificultar, per tant, una majoria clara. Des de que el CEO va començar a preguntar sobre el resultat d'un hipotètic referèndum d'independència, el sí havia anat creixent del 42,9% del juny del 2011 al 57% del novembre de 2012, mantenint després una forta estabilitat al voltant del 55% del total de la mostra. Per la seva banda, el no havia caigut des del 28,3% de l'inici al 20,5% del novembre de 2012, per tornar a remuntar des d'aleshores (això sí, amb alts i baixos) fins a un 22,1% el novembre d'un any més tard.

Aquest era l'escenari en el moment d'introduir la nova pregunta doble del 9-N: sobre qui impacta més negativament? En termes absoluts, és clar que el sí cau 7,6 punts fins el 47,1% a la doble pregunta Sí+Sí, però el no original estricte també ho fa en 2,8 punts i obté només el 19,3% dels sufragis. En termes relatius al pes de cadascú, això vol dir que el comportament d'uns i altres és gairebé idèntic: un 86,1% dels antics partidaris del Sí passen ara al Sí+Sí i un 87,3% dels del no es mantenen en el no a seques. La doble pregunta, però, té també impacte sobre els qui no es defineixen o no volen participar: en presentar un escenari concret i per tant més proper, els abstencionistes es redueixen d'un 41,4% (del 15,7 a l'11,1%); també, però, davant la major complexitat de la nova pregunta acordada, els qui dubten (sota la fórmula no sap/no contesta) creixen d'un 80,6% passant del 6,2 a l'11,2%. En definitiva, crec que cal considerar l'impacte menor. De fet, si de cas, manifesta clarament la solidesa del decantament independentista del país: gairebé nou de cada deu partidaris del sí, es mantenen en la seva preferència tot i obrir-los una via d'encaix irrealitzable amb Espanya.

Comentaris

  1. Mentrestant, els alemanys diuen que quan passi la crisi, també ens cauran les ganes d'independència. No saben gens el què es diuen o estan molt mal informats. Aquesta última no me la crec. Per tant, això ha de voler dir que no poden entendre la persecució que patim contra Catalunya.
    Ara, surt en De Guindos dient que quan passin les eleccions de la UE obrirà negociacions econòmiques amb Catalunya. Vas bé, cirerer!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…