Ves al contingut principal

[-189] El darrer #CEO (1): la demolició demoscòpica de la Tercera Via

Diari de Setge del 3 de maig de 1714 (dia 283).

11 de Setembre de 2011











La primera onada del 2014 del Baròmetre d'Opinió Política del CEO ha servit per ratificar la decantació clarament majoritària de la societat catalana en favor de la independència de Catalunya. Confirma la impressió que tot el peix és venut des de fa un parell d'anys i que, ara, cal bussejar molt en les dades per extreure'n conclusions gaire originals. Avui i demà us oferiré les que em semblen més destacades. Com sempre, qualsevol consideració sobre l'enquesta ha de partir de la comparació amb els estudis anteriors. Només les tendències són demoscòpicament il·lustratives de la realitat. No val agafar una dada aïllada i elevar-la a categoria, tal i com, en el fragor de la batalla, acostumen a fer molts polítics i opinadors. A un servidor, del darrer CEO (potser, diuen els experts, encara més sòlid, arran del canvi del sistema d'enquesta telefònica a presencial), m'ha cridat l'atenció sobretot l'eloqüent ensorrament de la Tercera Via que assenyalen molt clarament diversos indicadors. No només el fet que una clara majoria de catalans ja no esperi cap oferta d'Espanya (64,7%), sinó que un parell de dades molt connectades sentimentalment i ideològicament amb aquest espai partidari de l'entesa amb Espanya continuen ensorrant-se sense remei.

De fet, cal dir-ho ben clar, hi ha dos indicadors que obtenen el pitjor registre de la història dels baròmetres del CEO: el nombre de partidaris de l'Estat federal i el de gent que es considera igual de catalana i espanyola. Vegem-ho. Els partidaris de l'impossible Estat federal es queden en un 20%, el que representa una pèrdua de 10,8 punts des del febrer de 2012; en altres paraules, en els dos darrers anys, un de cada tres federalistes ha deixat de ser-ho! D'altra banda, el nombre de ciutadans d'aquest país que es considera tan català com espanyol (31%) continua essent l'opció més nombrosa, però presenta igualment símptomes de fort esgotament. És cert que manté la distància de dos punts respecte a la dels qui se senten només catalans, però també que, d'ençà del febrer de 2012, aquest grup s'ha reduït d'11,4 punts, el que vol dir que un de quatre catalans n'ha deixat de formar part. La tasca de l'establishment en pro de la tercera via, doncs, no només compta amb la dificultat insuperable de la manca de col·laboració espanyola, sinó amb la realitat empírica d'una societat catalana farta de promeses irrealitzables, de preses de pèl.

Comentaris

  1. Bé, ja torno a estar per aquí.
    Segueixo dient que jo no hi entenc ni fava d'enquestes. Però sí que testo el soroll que hi ha al carrer. L'evidència, i és molt clara, és la de que els federalistes van de baixa i també els integristes. Entre un Pere Navarro totalment perdut, desorientat, sobretot des de la seva última atzagaiada de la plantofada, i els integristes S. Camacho, els C's, etc. i en Duran-Ll. tots aquests en conjunt no troben cap argument sòlid ni tampoc cap proposta que puguin fer arribar a una certa reflexió. Tot els és submissió, resignació. Precisament, de tot això ja en tinc el civader ple. I cada vegada n'hi ha més. El problema pot ser que algú perdi la serenitat i en vulgui fer alguna de grossa, amb el que els altres en podrien treure profit. Mentre ens mantinguem així de ferms, no em de patir gens. El camí està traçat i ja estem molt avançats en el camí.
    Em fa gràcia ara en De Guindos quan diu que ens farà una proposta... (Espaviladet el noi...)

    ResponElimina
  2. Granollacs, hi ha una cosa que no entenc. Si la tercera via demoscopicament no representa gairebé a ningú, sols en Duran, perquè a can Convergencia no surt ningú del Pinyol, a desautoritzar-lo en les seves declaracions incendiaries cap al procés. O es que els té agafats pels ous (sector negocis ) ?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…