Ves al contingut principal

[-191] Els fa mooolt mal (#dependentisme)

Aldover (Baix Ebre)
Diari de Setge del 1 de maig de 1714 (dia 281).

Aprofito que avui és Primer de Maig per defensar (encara que només sigui una mica) els sindicats UGT i CCOO de Catalunya. Cal fer-ho, almenys, en reconeixement a la seva reconeguda lleialtat al país. Maurici Lucena va obrir la veda contra ells fa unes setmanes. Cou molt al nacionalisme espanyolista d'esquerres que les dues principals centrals sindicals del país s'hagin alineat de manera inequívoca amb el Dret a Decidir, és a dir, amb la sobirania de Catalunya. En definitiva, amb tres quartes parts de nosaltres, de la majoria. De totes les maneres de criticar la seva opció la més inverosímil de totes és la que va triar fa uns dies al diari El País l'escriptor Javier Pérez Andújar. Distingit amb el Premi Ciutat de Barcelona, és autor de Paseos con mi madre i amenaça amb atacar el procés amb un Catalanes todos de publicació propera. Ras i curt, des d'un posat d'anarquisme sentimental, Pérez Andújar llança tota la seva cavalleria argumental contra els sindicats (ignorant els altres centenars d'entitats que formen part del Pacte Nacional pel Dret a Decidir) per compartir taula amb el dimoni, és a dir, amb l'Òmnium Cultural.

I no és només que presenti l'entitat, sense matís, com un simple invent de la burgesia, obviant absolutament i radical el seu paper en la resistència cultural al franquisme, gràcies al compromís de milers de persones de tota condició social i econòmica. És que ignora voluntàriament que a l'altra banda de la taula, contra el Dret a Decidir, s'alineen en aquest moment, clarament, no només les principals forces de l'establishment, de "La Caixa" a Planeta passant pel Fomento del Trabajo Nacional (la patronal més arnada), sinó també tota l'extrema dreta (amb una presència pública creixent a Catalunya, com demostra la "nova" Societat Civil Catalana), és a dir, la que va donar suport a la Dictadura quan la gent d'Òmnium s'arriscava. Sí, es fa dur admetre que la trinxera dels contraris a la sobirania de Catalunya és una autèntica galeria dels horrors del poder econòmic i de la reminiscència feixista. S'entén molt bé la incomoditat que això provoca en l'esquerra nacionalista espanyola, però d'aquí a fer el ridícul amb articles com el de Pérez Andújar hi hauria d'haver alguna mena de distància intel·lectual.

Comentaris

  1. Encertadíssima la qualificació de "galeria dels horrors" dedicada al fornt antisobirania. I, ho dic amb malsana satisfació, veure el PSC diluïnt-se entre la carcúndia no em provoca més que alegria. Deixen orfes moltíssims ciutadans...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…