Ves al contingut principal

[-136] Bestiari del procés (61): J. Turull i J.I. Wert

Pena-roja de Tastavins
Diari de Setge del 25 de juny de 1714 (dia 335).

Turull, Jordi (portaveu de CiU al Parlament de Catalunya).
Democràcia sense subterfugis.
Ep, jo ho entenc. Es tracta de fer-se el més forts possibles a partir d’un resultat incontestable. És el que tots voldríem. Però la societat catalana és diversa, plural. I l’Estat hi posarà tota la carn a la graella a fi de fer, si més no, dubtar, tots aquells porucs catalanets que pugui. Dit això, però, crec necessari afirmar que exigir una barrera del 55% per reconèixer plena validesa al Sí-Sí en la Consulta del 9N és un error. No només pràctic (que els del no no votaran i per tant no hi haurà cas), sinó sobretot de principis: primer, perquè en democràcia sempre s’acaten les decisions de la majoria, sigui la que sigui (també, la del 51 a 49%); segon, perquè una victòria ajustada, posem de 53 a 47, si no fos reconeguda com a tal, generaria un cul-de-sac de legitimitat democràtica molt i molt discutible.

Wert, José Ignacio (ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esports).
Perpetuar la confiscació.
La setmana ens ha portat la confirmació que el Ministerio de Cultura aplicarà amb tot rigor una nova sentència del Tribunal Constitucional devastadora per a la dignitat de Catalunya: la que el gener de 2013 va disposar que els documents retornats als nostres país, després de tants anys de batalla política i legal, dels quals no es pogués acreditar els legítims hereus privats, haurien de ser retornats a un arxiu gestionat pel govern central. Es tracta, en una pinça perfecta entre el ministre espanyolitzador i el tribunal responsable de bona part de l’esclat independentista, de negar obertament la realitat incontestable que Catalunya disposava el 1939 de plena sobirania en aquest àmbit, el del patrimoni documental, quan la documentació fou confiscada per la força per l’exèrcit d’ocupació de Catalunya: això, a no ser que es reconegui com a legítim el règim franquista i la derogació pel feixisme de les nostres institucions.

Comentaris

  1. No acabo d'entendre que se'ns colin tants gols, no o entenc. Ningú no ho va veure que hi havia un forat per on hi passaria tot? Només els calia al mal estat espanyol deixar passar temps i quan en féssim protesta en sortiria aquest conillet, amb perdó dels conills. Moltes vegades, massa, pequem de babaus. No sé si haig pensar que de vegades, per no dir sempre, se'ns colen forats que clamen el cel. No podríem passar comptes dins de casa nostre, per una vegada, de qui permet o provoca aquests forats?
    Absurd, no ho entenc!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…