Ves al contingut principal

[-138] Un Estat que encara legitima el feixisme (#PapersSalamanca)

Diari de Setge del 23 de juny de 1714 (dia 334).

Com en el cas de la immersió lingüística, una bona part del sobiranisme, durant mesos, ha decidit posar-se una bena als ulls, com si considerés que el problema no es concretaria si no se'n parlava. Si amb l'escola, durant mesos, varem escoltar que la sentència del Tribunal Constitucional de juny de 2010 no afectava la immersió, que alguns que ho denunciàvem des del minut u érem uns exagerats, amb la qüestió de la documentació catalana confiscada i segrestada a Salamanca durant més de set dècades, exactament el mateix. El gener de 2013, "casualment", quinze dies més tard d'exhaurir-se el termini dels particulars per reclamar-hi, el Constitucional va dictar una nova càrrega de profunditat contra Catalunya: la documentació de la qual no s'identifiquessin els actuals hereus no romandria a mans de les institucions catalanes (com tothom donava fins aleshores per fet), sinó que caldria tornar-la a mans de l'Estat espanyol. Ara, després de mesos de dissimular-ne la gravetat de la decisió jurídica, ja tenim finalment el pastís damunt la taula.

No només el ministre Wert es nega ara a retornar una part de la documentació catalana ja reproduïda, legal i acordada (que diria n'Iceta) que encara queda a Salamanca, sinó que tot sembla indicar que una part de la ja lliurada a la Generalitat durant els darrers anys (corresponent a particulars i entitats socials i polítiques de Barcelona, Igualada, Lleida, Reus, Tarragona oValls, entre d'altres poblacions) haurà de refer el camí cap a Castella. Fixeu-vos que és fort: encara que sembli impossible, 75 anys més tard, una part dels documents repetiran el camí vergonyós de l'apropiació orginal pel feixisme. La decisió és d'una gravetat enorme perquè suposa, a la pràctica, avalar els efectes d'un acte militar de confiscació contrari a l'única legislació democràtica sobre patrimoni documental aleshores vigent: l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 1932 que en el seu article 7 establia la competència de la Generalitat de Catalunya en matèria de conservació d'arxius, tal i com la legislació sobre el patrimoni documental català, posterior a la seva aprovació, va desenvolupar. Tres quarts de segle més tard, doncs, l'Estat espanyol continua legitimant actes repressius de la dictadura franquista. Vergonya. Vòmit.

Comentaris

  1. Totalment d´acord...com gairebé sempre !!

    ResponElimina
  2. Només amb això trobo que ja estaria justificada una denúncia als tribunals internacionals per perpetuar el feixisme a Espanya. És com no poder jutjar els assassinats del Franco. Se'm regiren tant les tripes que no hi puc fer més que desitjar votar d'una vegada per poder fugir, vulguin o no. No vull emigrar abandonant casa meva, no. El què vull és que casa meva pugui estar neta i endreçada. Si voleu, més endavant ja tindrem les nostres cuites, però, almenys, caram!, poder fugir d'aquesta gent d'una vegada!! Que els del PP són feixistes, tothom ho sap, però el que em fa vomitar és la connivència del PSOE.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…