Ves al contingut principal

[-139] Bestiari del procés (59): J.M. García-Margallo, Joan Carles I i M. Iceta

Hospital de Santa Magdalena (Montblanc)
Diari de Setge del 22 de juny de 1714 (dia 333).

García-Margallo, José Manuel (ministre espanyol d’Afers Exteriors).
Convèncer amenaçant.
És una via, sense dubte, molt eficient. La setmana s’ha saldat amb unes quantes entrevistes més del president Mas a importants mitjans estrangers (la darrera, a la CNN) i amb el vet del govern espanyol a una conferència que Carles Viver i Pi-Sunyer havia d’impartir, convidat a Brussel·les per un important think tank amb seu a la capital europea. Al ministre se’l veu fora de sí. Després d’haver estat retirat a la reserva per la vicepresidenta, l’home s’ha tornat a descontrolar aquests dies llançant-nos novament a les tenebres exteriors enmig del cruixir de dents. Subconscient traït, el diplodocus García-Margallo diu que per prendre-li la dona l’hem d’avisar: sempre tan moderns, ells, sense cap sentit possessiu, ni sexista, ni nacional. És que, amb gent així, venen moltes ganes de quedar-se.

Joan Carles I (rei emèrit d’Espanya).
Servei ben aprofitat.
Els mitjans que escapen a l’autocensura o a les prohibicions d’aquesta Espanya tan democràtica en la qual està derivant el règim dinàstic, sobretot, els estrangers, han destacat aquests dies la fortuna de més de tres mil milions d’euros, aixecada del no res, per l’ara rei emèrit. Aquest home és un autèntic fenomen de les finances. Al final, tot quadra. Ara sabem que no només va fer d’intermediari comissionista entre el model bastit durant 39 anys, des de l’any 1939, pel seu mentor polític, el general Franco, i el nou sistema bipartidista del PPSOE, sinó que (amb l’aval polític obtingut amb aquella primera intermediació) també va aprofitar el seu paper de mitjancer internacional durant 39 anys, especialment amb “los amigos del golfo”, per construir-se una fortuna descomunal. I ara, tots a córrer a blindar-li un aforament que li permeti gaudir dels fruits de tants anys de servei a Espanya.

Iceta, Miquel (proper primer secretari del Partit dels Socialistes).
Dret a diferir.
En l’enèssima volta del PSc sobre sí mateix, el partit segueix (encara) a mans dels capitans. És com un cavall de fira, el qual , per moltes voltes i sacsejades que descavalquen els qui intenten domar-lo, sempre continua fixat al mateix eix que el fa girar. Després de no haver aconseguit prou suports el 2011 per presentar-se, Iceta, l’home pont amb el PSOE, accedeix finalment a la primera secretaria del partit. Iceta és la darrera lletra del diccionari. Bàsicament, perquè (per molta eloqüència que hi posi) assegura la continuïtat d’un missatge radicalment inadaptat als canvis que ha viscut la societat catalana als darrers quatre anys. Ara, doncs, veurem com l’autor, fins ara a la sala de màquines, de l’estratègia que ha portat el PSc a esdevenir residual a àmplies zones de Catalunya, pren directament les regnes del comandament. Un autèntic suïcidi polític.

Comentaris

  1. Iceta: ens fan un favor situant aquest home al front del PSC. Un altre 1r secretari hagués dissimulat millor l'arrenglerament del PSC amb Espanya i, potser, hauria entabanat uns milers de votants. Amb Iceta, el replegament als cinturons de BCN i TGN se certifica. No és, ho dic seriosament, una ascensió criticable: els militants i quadres d'aquest partit poden prendre les mesures que creguin oportunes; altra cosa és la resposta social...

    ResponElimina
  2. Preguntes:
    - Els contractes "exclusius" del reietó d'Espanya Juan Carlos I també són hereditaris? Seguirà en Felipe VI cobrant el cèntim per litre de combustible que arriba a Espanya? Em temo molt que sí...
    - Això de l'Iceta amb la liquidació final del què queda del PSC, només ens queda veure quin nou camí agafaran les restes dels socialitaes de Catalunya per seguir amb algun projecte que sigui creïble a Catalunya.
    - El divertiment G.-Margallo no té preu. No sé si hi ha algú que el vulgui fer callar, però no en trobo cap prou qualificat per fer aquesta feina. Són molt divertits!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…