Ves al contingut principal

[-140] Bestiari de procés (58): A. Beteta, Felip VI i Papa Francesc

Horta de Sant Joan












Diari de Setge del 21 de juny de 1714 (dia 332).

Beteta, Antonio (secretari d'Estat d'Administracions Públiques del govern espanyol).
Conseguir el efecto.
Molta, molta barra. La cançoneta habitual del Partido Popular de no hi ha recursos, serveix per posposar ara, fins el 2016, una reforma del sistema de finançament autonòmic que hauria d’haver entrat en vigor, si no m’erro, l’1 de gener d’enguany. Es barregen deliberadament dos elements diferents: els recursos disponibles i la seva mecànica de distribució. Fins avui, amb els successius models, a base de canvis cosmètics, s’ha tendit a resultats idèntics (el famós 8% del PIB, inalterable) camuflats amb una aportació inicial extra de recursos per part de l’Estat a fi d’aconseguir l’impossible, és a dir, que semblés d’entrada que guanyaria tothom. Com la crisi ara ho fa impossible, el nou model es difereix sine die. Resultat, perpetuar el tret característic a hores d’ara més comú dels Països Catalans després de la llengua i la cultura: l’espoli fiscal.

Felip VI (rei d’Espanya).
El rei taumaturg.
Marc Bloch, un dels grans historiadors del segle XX europeu, va publicar “Els reis taumaturgs” una obra dedicada a estudiar, barreja de màgia, religió i política, la representació dels suposats poders sobrenaturals reconeguts als sobirans de la França i l’Anglaterra medievals; de fet, encara fins el 1825, quan el rei francès Carles V fou el darrer sobirà a tocar escròfules dels seus súbdits per procurar-los la salut. Aquí, a Catalunya, en ple segle XXI, encara una cort poderosa es dedica sense descans aquestes setmanes a unflar el globus enorme dels suposats poders sanadors del nou monarca. És una maniobra desesperada, atès que, ben ràpid, restarà de manifest la inconsistència de qualsevol esperança d’intervenció reial en el plet català que no estigui dirigida pel bipartit dinàstic contrari al reconeixement del nostre país com a subjecte polític. De moment, per tota aproximació, un Espriu i un moltes gràcies. Espectacular.

Francesc (Sant Pare de l’Església Catòlica).
Unió forçada.
El diari comtal semi-gratuït ha publicat una extensa entrevista al Papa Francesc, un dels grans líders mundials als quals, els catalans sobiranistes volem apel·lar directament en aquesta fase decisiva del procés. La seva valoració del procés, prudent, sense voler posar-se amb ningú (que ja és molt, perquè aquí ja se sap qui és el fort!), denota que tenim encara molta feina a fer per explicar-nos. Defensar la independència del seu país, l’Argentina, com una emancipació, duta a terme pels mateixos descendents dels colonitzadors, mentre es desqualifica com a secessió la dels catalans, que només aspirem a la devolució de la sobirania que ens va ser presa per les armes, és com a mínim curiós. Perquè sí, llançar 30.000 bombes sobre Barcelona per a ocupar-la diria que entra en la categoria exigida d’unió forçada.

Comentaris

  1. Respecte d'aquest Felipe VI suposo que tothom l'explotarà al màxim sense rebre cap resposta fins després del 9 de novembre. Llavores, què? Doncs, fes-te fotre, per ase!! No existeixen papes miraculosos i menys reis miraculosos. Esclar que tampoc no ho permetria la cúria reial espanyola, més inamovible de la del Vaticà, si és possible.
    És d'ases esperar-ne res de ningú. Per tant, hem de seguir fidels amb la nostra particular travessia del desert i anar fent el nostre camí sense esperar-ne cap font que ragi ni lloc de proveïment enlloc.

    A Madrid ho deuen veure molt malament això de poder-nos frenar de cap manera. Sinó, no haurien fet aquesta maniobra tan absurda. Canviar de reietó, per què, sinó?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…